Foto: il·lustració de jordi casamajor

La meva filla s'ha aficionat a la música clàssica. Avui hem escoltat el «Rondo alla turca» de Mozart, d'una sèrie de dibuixos animats russos amb música clàssica. L'animació representava una desfilada de tropes turques en vestits nacionals de l'època de l'Imperi Otomà.

El cafè que bevíem quan era petita era el cafè a la turca. Els turcs consideren que el cafè ha de ser negre com l'infern era fort com la mort i dolç com l'amor. A la meva infància i adolescència, el cafè es preparava en una llauna de coure i llautó (amb un mànec llarg) que es deia «cezve». S'agafaven els grans de cafè, de la varietat «aràbiga» (recordo que era molt cara i difícil d'aconseguir). Si venia ja torrat, es molia en un molinet mecànic: n'hi havia d'elèctrics però es considerava que el millor cafè era el molt a mà, amb l'esforç físic. Si els grans eren crus, es començava per torrar-los a foc lent. Per preparar el cafè a la turca el cafè devia estar extremadament ben molt, com una pols molt fina. Sempre em proposava per moldre'l. Tenia un aroma incomparable. A les cafeteries, el “cezve” es col·locava sobre un munt de sorra calenta, en una plata gran i fonda; a casa, el foc devia ser petit. Per preparar la beguda, hi vessàvem una cullerada de cafè per cada comensal, més una, i una o dues cullerades de sucre; alguns hi posaven canella molta.

La meva mare solia afegir-hi un tros de llimona, a la seva tassa de cafè negre: una combinació ben estranya a la qual mai m'he acostumat. Cafè, cigars, conyacs francesos i xocolata negra no eren simples productes de consum: eren un vestigi d'una vida mai vista, eren símbols d'alguna cosa llunyana i inassolible, com ho eren, per als meus pares, els escrits de Hemingway, pintures impressionistes, cançons de l'Abba i dels Beatles. La meva mare sempre ha sabut convertir qualsevol cuina en un lloc acollidor i seductor, convertir qualsevol àpat en una degustació d'aromes exquisits. Totes les coses que la rodejaven tenien una qualitat de somni, d'imatges d'un més enllà potser inexistent o malentès, però admirat amb una passió singular.

Tant el meu pare com la meva mare eren fills d'un pare militar i una mare treballadora, amb visions de triomf i plans de conquerir el món, en els quals jo, com a nena, participava amb entusiasme. Sempre vaig creure que un dia el meu pare guanyaria el premi Nobel de medicina. Ho creia amb tanta certesa que encara ara, quan sembla que el premi en qüestió se'ns ha escapat irremeiablement, tinc la sensació que podia haver-lo guanyat si s'hi hagués posat de veritat, que no s'hi va esforçar prou. El premi Nobel del meu pare era, per a mi, un projecte tan probable i tangible com la seva tesi doctoral, o els meus plans de ser metge. Si no em vaig fer metge, és perquè no vaig voler. Ergo, el mateix va passar amb la brillant carrera científica del meu pare. En fi, tots érem somniadors, i el cafè – a diferència del te que a Rússia beu tothom – era una beguda dels somnis.

I no eren tan sols els meus pares. Els monjos coptes, a l'Àfrica, bevien cafè negre per no adormir-se; els estudiants de la meva facultat ho feien per predir el futur. Un cop begut el cafè, donaven la volta a la tassa, i als contorns dels restes de cafè, llegien les victòries que els esperaven. Allà, a Moscou, la nostra cafeteria preferida es trobava al Museu de la Revolució, i hi feien totes les classes de cafè, tan fort com feia falta, tan negre com es podia, tan dolç, tan amarg, com l'amor.

Per a més informació consulti l'edició en paper.