Foto: EL PERIÒDIC

A Espanya, els partits polítics s'han convertit en organismes piramidals en què tot gira al voltant del vèrtex de la piràmide i tot es cou en un dels registre més baixos de la política: el culte a la personalitat del cap. Davant del discurs oficial, el discrepant és vist amb mals ulls; titllat de vers solt. En presència d'una veu dissident els corifeus del poder pateixen i exterioritzen fins arribar al escarafalls la seva adhesió indestructible al mandarí de l'organització. Qui s'aparta del discurs oficial arrisca la seva carrera política perquè amb la vigent Llei Electoral qui treu i posa noms a les llistes no són els electors, són els caps dels partits. El que es mou no surt a la foto, com bé sabia Alfonso Guerra quan va deixar que se li atribuís tan aguda maldat.

La crònica política d'aquests dies ens ha deparat dos casos de polítics que, cadascun en el seu estil, s'han guanyat la condició de «vers solt». La rima lliure més sonora ha estat la d'Esperanza Aguirre, líder dels populars madrilenys i discrepant del discurs oficial de Mariano Rajoy qui, com se sap, justifica la pujada d'impostos a l'espera del creixement econòmic. Mirant al ministre d'Hisenda (Cristóbal Montoro), Aguirre els ha recordat el que deia el programa electoral amb què el PP va guanyar les eleccions: baixar els impostos reanima l'economia i accelera el creixement. Des que ho va dir a la seu del partit i ho va repetir després a la COPE, els corifeus mediàtics del poder l'han posat de xucla de dómine.

Són els mateixos que també posen a parir a José Antonio Monago, president popular d'Extremadura, per dir que en comptes de pujar els impostos els abaixarà i per no estar d'acord amb la doble vara de mesurar del Govern que exigeix ??austeritat a les autonomies que s'han ajustat el cinturó per assolir l'objectiu de dèficit marcat pel ministre d'Hisenda, mentre que per a altres –que no han complert– no regeix la norma. Tinc per a mi que al marge de la qüestió concreta que dóna peu a aquests casos, que en el si del partit del Govern es deixen sentir veus que discrepen del discurs únic per sortir de la crisi, és una saludable prova de vida democràtica. Vida de la qual està més que necessitada la vida política espanyola. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.