Tots els governs, tant del PSOE com del PP, han estat consentidors i timorats amb el futbol professional, o, per no anar amb eufemismes, tremendament covards.

La majoria dels clubs professionals van passar a ser societats anònimes, amb el que estan subjectes a les lleis mercantils i fiscals com qualsevol altre negoci ... aparentment. Els espavilats que abunden en el futbol, els que no tenen res a veure amb els jugadors i el que passa al camp, es van emparar en la seva projecció social per eixugar les pèrdues. És a dir, aplicar la tècnica absent de vergonya de embutxacar-se els beneficis i, en el moment de les pèrdues, acudir a que les autonomies o els ajuntaments donessin suport als seus malbarataments. A mi em sembla molt bé que als jugadors professionals se'ls paguin quantitats exorbitants, perquè no tinc res a oposar als contractes privats. Ara bé, si aquests malbarataments, i aquestes quantitats que voregen l'obscenitat, se sufraguen amb els nostres impostos, llavors és que els contribuents no ja només hem de pagar a escot el tren de vida dels directius, sinó que també contribuïm a abonar aquests fitxatges de quantitats milionàries.

L'Agència Tributària, que persegueix fins a la frontera a qualsevol espanyol que hagi deixat de pagar una multa de 100 euros, manté una calma insultant davant els 700 ¡milions! d'euros que li deuen els clubs de futbol. I hi ha altres deutes que, en total, arriben gairebé als ¡4.000 milions d'euros!

En aquests moments, una dona que cobra una miserable pensió, i ha d'atendre un marit amb alzheimer, s'ha quedat sense ajuda a la dependència, però els cacics del futbol segueixen devent diners. Això ja no és covardia, això és complicitat culposa amb els pocavergonyes i la mostra d'una misèria moral insuportable.

Per a més informació consulti l'edició en paper.