Al Govern de Rajoy li va de primera que Esperanza Aguirre digui, de tant en tant, alguna cosa: li permet passar sense cap esforç, sense fer res, per moderat en la seva política de desmantellament i alienació de la cosa pública. Aguirre, que conrea aquest anarquisme de dretes segons el qual l'Estat ha de desaparèixer per instaurar al seu lloc el campi qui pugui i la supervivència del més fort, o sigui, del més ric, diu trobar-se a gust remant contra el vent, però aquí és , precisament, on es descobreix la impostura i el cobert de la farsa: rema no sé si contra el vent o no, però en la mateixa direcció del partit on fa, segons ella, de vers solt.

Quan Rajoy decreta alguna enormitat en perjudici del model d'Estat garantista, democràtic i protector del qual, lamentablement, els espanyols no hem arribat a gaudir mai, de seguida surt Esperanza Aguirre (la treuen, crec jo) per proposar un disbarat més extrem encara, de manera que, per una banda, l'encara president del Govern queda com un xaval maco, i, d'una altra, es va preparant el terreny per al que hagi de venir. Fa uns deu anys, quan vaig conèixer personalment a la lideressa, ja em va parlar del copagament mèdic i farmacèutic com del bàlsam de Fierabrás, i durant el temps que la vaig tractar per imperatius professionals, va seguir parlant del mateix fins que ja no va tenir necessitat, ja que va arribar el copagament, el repagament, el requetepago i tot el hagut i per haver.

Si Margaret Thatcher, que santa glòria tingui, li va treure als nens britànics el got de llet que els donaven a l'escola pels matins, i això abans encara de ser primera ministra, Esperanza Aguirre, la seva rendida epígona i admiradora, els va llevar el berenar als pacients de la Pau. Però aquest treure, aquest anar a minvi, no era cosa de la Thatcher i d'Aguirre per molt que poguessin complaure's personalment amb això, sinó dels seus partits i les seves ideologies. Rajoy, a pachas amb De Guindos, els ha distret els diners, els estalvis, a les milers de famílies estafades per creure'ls segurs a les caixes d'estalvis precisament, i aquí camina, quedant gairebé com a centrista al costat de la dama que rema contra el vent. Imbuïda del seu paper de poli dolenta, lealísima al seu partit, Aguirre diu coses de tant en tant, i no les diu per dir. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.