Foto: EL PERIÒDIC

Amesura que avança la legislatura es fa més evident, cada dia, que la parella econòmica formada per Luis de Guindos i Cristóbal Montoro resulta una estranya parella. I, tot i que la biografia política d'ambdós comença amb José María Aznar, i la professional en les aules de la universitat, es pot dir que són bastant diferents, i no pels deu anys d'edat que es porten.

Cristóbal Montoro, que hi ha moments en què sembla el cap de Simpson (el director de l'contaminant planta nuclear, en la sèrie de dibuixos animats) és menys sofisticat, fins i tot resulta una mica rude en ocasions. Ha de posseir una forta convicció monàrquica, almenys en la seva versió medieval, perquè sembla convençut que els contribuents aguantaran qualsevol pujada d'impostos fins a l'extenuació, i no es rebel·laran mai. Està aconseguint aniquilar la classe mitjana a la qual pertanyia, però quan se celebrin els funerals enviarà una corona raquítica causa del retall pressupostari.

Luis de Guindos ha anat llimant aquest accent de pijo del barri de Salamanca, que tant irrita els sindicalistes de profit, però de vegades se li escapa, aquesta manera de parlar com si tingués una patata fregida a la boca que obligués a pronunciar les esses com si fes por cremar-se la llengua, i no és pel seu fluid anglès i correcta pronunciació de la llengua de Shakespeare.

Rajoy, com li passa a tots els caps, sembla gaudir amb la rivalitat dels seus segons. A mi, la forma de divertir-se de Rajoy m'és indiferent, però començo a sospitar que les seves baralles i suspicàcies les paguem a escot els de sempre. I, abans de posar-se campanuts i parlar de pactes, millor seria que pactés l'estranya parella, encara que sigui a costa del futur avorriment de Rajoy. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.