IL·LUSTRACIÓ DE JORDI CASAMAJOR

Els orígens del te, l'estimulant suau del sistema nerviós que augmenta la concentració i l'agilitat mental i perllonga l'estat de vigília, s'han arribat a explicar de diverses maneres poètiques.

El fundador del budisme zen, Bodhidharma, venia de l'Índia de l'Est. Un dia es va instal·lar en una cova per meditar durant nou anys i així arribar a l'estat d'il·luminació. La gent, d'entrada, el ridiculitzava i intentava que ell perdés l'estat d'alta concentració (de manera semblant a aquells que intenten que els guàrdies del palau de Buckingham, o del Kremlin, somriguin o es moguin). Bodhidharma no s'immutava i seguia meditant. Al cap d'un any o dos, els graciosos el van deixar en pau: van entendre que es tractava d'un gran sant, i van començar a unir-se a ell. Tanmateix, al mig de la meditació (uns cinc o set anys més tard), Bodhidharma va sentir que la son l'estava vencent. En frustració, va arrencar les parpelles dels seus ulls, per no arribar a adormir-se mai més. En caure al terra les parpelles de Bodhidharma, s'hi van arrelar convertint-se en magnífiques plantes de té (Camellia sinensis). L'aparició miraculosa d'aquesta planta va donar als humans la possibilitat de romandre desperts i atents, i mantenir la calma, durant les llargues hores de meditació. Fins avui, a la cerimònia tradicional zen del te –l'homenatge a l'harmonia de la natura i d'un esperit humà cultivat– s'honora Bodhidharma pel seu paper llegendari a l'origen del te. A totes les imatges de Bodhidharma, ell té ulls grans i rodons, perfectament oberts.

Segons una altra llegenda, l'emperador xinés Shen Nung (2737- 2696 a. C.) estava bullint l'aigua utilitzant la llenya d'un arbust de te, quan una ràfega de vent va fer que unes fulles de l'arbust caiguessin al pot; l'emperador, que era botànic i aficionat als experiments potencialment beneficiosos per la salut, va analitzar els components de la infusió resultant (ara en diríem el te blanc), va repetir l'experiment i la va tastar, i així va introduir una nova beguda al món xinés. L'altra versió de la llegenda diu que l'emperador Shen Nung posseïa la propietat màgica d'un «estómac transparent» que li donava el poder d'avaluar els efectes d'un medicament sobre el seu cos instantàniament: en el cas del te, va beure la infusió i es va sentir rejovenit i ple de forces. D'entrada, el te s'utilitzava més que res per les seves propietats medicinals: per a tractar l'asma, angines de pit, malalties vasculars i arterials, i per combatre els processos de l'envelliment. Només cap al segle IV d. C., els xinesos van optar per començar a cultivar el te en lloc de fer la recol·lecta al bosc. Cap al segle VIII, el van convertir en la beguda nacional xinesa.

Segons la llegenda de Tieguanyin, el te va ser el regal de la Deessa de Ferro de la Misericòrdia (que es deia Tieguanyin) a un pobre pagès que vivia al Comtat de la Sorra de la província Fujian de la Xina. Era un gran devot de la deessa, i sempre escombrava el terra al seu temple, netejava la seva estàtua i cremava l'encens davant d'ella. La deessa li va aparèixer en un somni i li va dir que darrera del temple, en una cova, l'esperava un gran tresor que devia compartir amb tots els seus veïns.

El pagès, en despertar-se, va anar corrent a la cova però no hi va trobar res més que una petita planta de te. Va agafar les seves fulles i en va fer una infusió, i la seva fragància i el seu gust li van fer entendre que es tractava del tresor de la deessa. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.