el naixement del subjecte, com a concepte, a partir del qual s'erigeix la persona com a centre del coneixement, com a centre del món, com a centre de l'acció política, no apareix fins mitjans del s. XVI. En la modernitat, amb Descartes, quan el coneixement teòric del nostre món es fa a través de les matemàtiques universals i d'aquí sustenten les ciències (Newton), és quan apareix el concepte de subjecte, sent la nostra ment l'àmbit de tota la veritat, des d'on podem distingir lo verdader i lo fals, lo interior i lo exterior.

Des de llavors, el subjecte apareix per primer cop, el subjecte polític. Aquell subjecte que per primer cop coneix el món des d'una autoconsciència, és a dir, des de Spinosa el coneixement és coneixement vertader perquè l'existència de les coses succeeixen conjuntament i de forma compartida amb l'existència del subjecte. Aquesta autoconsciència de la realitat és alhora del subjecte, i des d'aquest és des d'on es basa l'acció.

Tot aquest substrat teòric i filosòfic va tenir una realitat palpable tant des del subjecte teòric amb l'edició de l'Enciclopèdia de Diderot i d'Alembert, al subjecte polític amb la revolució francesa al 1789. Un arrel·lament teòric que va estructurar-se per Kant i va idealitzar-se amb Hegel.

És curiós pensar com se succeeixen alhora un dels moments més alts i al mateix moment es posa la llavor pel qual posteriorment aquests esdeveniments acabaran morin. L'any 1889, al congrés obrer socialista celebrat a París, es quan es va establir el Primer de Maig com el Dia Internacional dels Treballadors, com a festa reivindicativa del moviment obrer mundial, en homenatge als màrtirs de Chicago. Aquells mateixos anys, Nietzsche (respecte del qual hi ha qui pensa que va ser el darrer en la història de la filosofia), teoritzant la mort de Déu, va voler inaugurar una filosofia de la vida, transformant els valors a través de la voluntat de poder d'un nou superhome.

Però el cert és que des de llavors, després d'experimentar fins a on podia arribar la maldat humana amb el terror del nazisme, va succeir la mort del subjecte. Llavors es va protegir el subjecte amb els drets de l'home. Arendt ho va definir ben clar, només el ciutadà amb drets polítics i econòmics és realment el subjecte polític, però des de llavors, aquest subjecte, va passar de l'home massa, a l'individu i després a l'home anònim, i ara, tres segles més tard, el cert és que no sabem a on està el subjecte polític.

És cert que a Espanya aquest u de maig, es varen manifestar centenars de milers de persones, però on està el subjecte polític? Més d'un 27% d'atur i no hi ha una explosió social?

Mentre que a Andorra no vivim una situació tant crítica, el subjecte polític del moviment obrer de l'u de maig ha desaparegut. I això que la nostra població és de les que té de les més altes taxes d'ocupació, tant en homes com en les dones. És cert que la nostra situació econòmica no es tant desesperada, però on està aquí el subjecte polític capaç de decidir? Els polítics no ho són, no ho poden ser només ells. H

[email protected]