El 1r de Maig, un dia convertit en data assenyalada de la litúrgia sindical, aquest any ve abocat a ser escenari del gran toc d'alerta dels treballadors sense feina. Més que un dia de sindicalistes –ciutadans privilegiats que conserven la feina– és el dia perquè, pacíficament, un nombre massiu de manifestants, surti al carrer per demanar al Govern que rectifiqui la reforma laboral que s'ha demostrat incapaç de frenar la sagnia l'atur.

Els sis milions dos-cents mil aturats que va certificar l'última EPA són l'argument irrefutable per descriure el fracàs de la reforma. El carrer és un escenari democràtic del que convé que prengui nota el Parlament encara, obvi és recordar-ho, la legitimitat del Parlament neix de la voluntat popular expressada a les urnes, voluntat que no pot ser violentada pel carrer.

Dic això perquè en dies com aquests, el risc de desbordament de les manifestacions és elevat pel cabreig de fons que fermenta entre els desnonats en el tall i la resta dels exclosos per la crisi que ha empobrit al trenta per cent dels ciutadans i va camí de devorar, també, a la classe mitjana. Risc de desbordament per obra d'exaltats o d'infiltrats que poguessin intentar el «com pitjor, millor» de la vella consigna leninista els primers o la pesca en aigua tèrbola dels segons buscant el descrèdit de les protestes introduint en elles un factor de violència que les fes rebutjables a ulls de la gent assenyada, que sol ser majoria.

Així les coses, tinc per mi que a les direccions dels sindicats –sobretot a les de CCOO i UGT–, que són els que organitzen les grans manifestacions d'aquest dia, els correspon extremar les mesures de control per evitar qualsevol acte de violència.

Violència contra persones, seus de partits o símbols d'institucions. Un 1r de Maig reivindicatiu i democràtic. Aliè a la violència i disposat a repudiar les provocacions dels pescadors de riu regirat. Un Primer de Maig net, tal com s'ha produït.

Per a més informació consulti l'edició en paper.