Foto: NOE

el dia del treball, el dia dels treballadors. No serà perquè no s'estenguin les veus crítiques a les grans normes de solució a la crisi econòmica i l'aplicació de les mesures draconianes de manllevada austeritat, amb efectes més devastadors que dubtosos en què el model que afavoreix l'aparició de les crisis sistèmiques és el mateix que li ha de donar solució.

Per l'apatia general, per la repetició de l'enunciat del problema i per la incapacitat d'aplicar solucions pràctiques –és com aquells teoremes matemàtics que no es resolen en segles–, la cultura occidental tan bressolada per la Mediterrània coneixerà una altra etapa de decadència, com la de l'Imperi Romà, fruit de la perversió, sense orgies per ara. Això forma part dels ritmes, s'acaba i ja està.

El que cal saber és com es produeix aquesta fi. Les grans xifres, les grans dades, les gràfiques i estadístiques són la gran coberta de les emocions i de les històries de cadascú. Per això s'han de defensar les ciències humanes, les exactes, les activitats de creació i tot allò que permet que cadascú s'expliqui. El problema no és que no hi hagi excedent per mantenir-ho, que n'hi ha, sinó que és ben fàcil acomodar-se a la mecànica d'estalvi coneguda com la xocolata del lloro.

Sota la coberta també s'hi troben dogmes denunciats per aquelles veus crítiques. La divinització dels diners per sobre de totes les coses i els beneficis obtinguts ràpidament han constituït dos principis essencials. Tanmateix, el més important és una noció que basteix les estructures socials, la del treball. Actualment es diferencia ben poc dels criteris del segle XVIII: la persona que treballa forma part dels mitjans de producció.

És cert que les escoles d'empresa han insistit en les persones com a portadores de valor, però són vistes igualment com a eines. És cert que des del segle XIX, els moviments del treballadors han marcat territori i que des del punt de vista jurídic tot ha evolucionat. No obstant això, en no haver assumit el treball com un valor essencial per al saber, per a l'experiència i per a les relacions humanes, per a la creació d'una riquesa que no ve dictada per les agències de qualificació –fa dies que no se'n parla– no costa entendre com les polítiques d'ocupació tenen poc èxit.

L'oposat al treball és l'atur. La gran amenaça per al qui el pateix i per als que tenen feina. Però ho ha de ser també per a als que inspiren les desigualtats socials. No existeix, no ha existit, ni la prosperitat ni la capacitat d'aconseguir-la si no es de manera col·lectiva, però a qui l'importa? Quan s'acabi la història tampoc hi haurà ningú per explicar-la ni escoltar-la.

Per a més informació consulti l'edició en paper.