• Amb la derrota del 2011 Bartumeu perd la confiança de la ciutadania i conserva amb dificultat la del PS

Foto: NOE

Credibilitat i crèdit són mots que tenen una etimologia comuna en la paraula llatina credere que significa creure i també confiar. Quan parlem del crèdit d'una persona o d'una institució ens estem referint a la confiança que inspira la veracitat de les seves opinions, de les seves informacions i dels seus actes. Aquesta confiança es tradueix en una reputació o fama (bona) i en l'autoritat moral que se'n deriva. Una de les primeres conseqüències de la greu crisi que ha patit el PS andorrà des de les eleccions generals de 2011 ha estat la de posar en evidència el descrèdit del seu (antic) líder històric.

Amb la derrota del 3 d'abril de 2011, Jaume Bartumeu va perdre la confiança ciutadana però va mantenir –certament amb dificultat- la confiança d'una majoria del partit socialdemòcrata que va creure les paraules de la seva intervenció al X Congrés de juny de 2011: «Aquest Congrés ha de ser un punt de partida. Els nous òrgans de direcció política hauran de promoure la definició dels objectius, els instruments i els mètodes de la renovació. El camí que hem d'agafar va en la direcció d'una evolució orgànica, conscient i dinàmica, que permeti al partit esdevenir una organització social i política adaptada a les necessitats d'Andorra». Però les paraules no van anar acompanyades d'actes, ans al contrari: Bartumeu, en lloc de deixar treballar els «òrgans de direcció política» en la definició dels objectius, dels instruments i els mètodes de renovació, es va encastellar en la presidència del Grup parlamentari i va intentar posar tots els pals a les rodes al seu abast per a impedir una renovació (no tutelada) del PS.

La seva estratègia va canviar al desembre, passant de la resistència defensiva a l'atac; el primer acte va ser el manifest d'auto-suport al «líder». El segon, un mes més tard, la dimissió de Víctor Naudi. A partir d'aquell moment ja es va confirmar l'estratègia de ruptura, el «cop d'estat antidemocràtic» -com vaig dir en el comitè directiu del 2 de febrer- dels fidels jaumistes. Les malifetes i trapelleries del «pinyol jaumista» van liquidar, en qüestió de dies, els residus d'autoritat moral de Bartumeu que encara pervivien dins el PS.

La suite ja la sabeu, declaracions, desqualificacions, baixes, ruptura del grup parlamentari, marxa al grup mixt, incompliment dels compromisos adquirits en cas de donar-se de baixa del partit, disposició unilateral, arbitrària i injustificada dels diners del Grup Parlamentari Socialdemòcrata. Les justificacions i excuses que han esgrimit Bartumeu i Barcia els darrers dies, han estat el vergonyós corol·lari de tanta vilesa i deslleialtat.

A tall d'exemple, podem esmentar dos dels arguments emprats pel tàndem trànsfuga que ni la ciutadania més crèdula i despistada es podia empassar: el primer, que el text de compromís que va redactar el mateix Jaume i que –religiosament- havien anat signant tots els candidats des de 2001, ara sigui inconstitucional; i el segon, que el buidat dels diners (el dia abans de la seva fugida) del Grup parlamentari socialdemòcrata s'hagi fet per donar compliment a la llei de pressupost (recordem que és una llei anyal).

Prefereixo no comentar la perspicàcia inversora – digna d'un Warren Buffett o d'un George Soros de les finances - de mantenir, durant anys i panys, 417.719,46 € en un certificat de dipòsit. Però el que més em preocupa d'aquest serial no és el descrèdit i la ruïna política de Jaume Bartumeu; el crèdit, la credibilitat en política no és un joc en el qual uns guanyen el que altres perden. Seria una temeritat pensar que el descrèdit de la plataforma jaumista portarà automàticament crèdit als socialdemòcrates del PS o als líders de DA o del PLA. Estem davant una situació en la qual tots podem perdre. Els populismes no neixen perquè hi hagin Beppes Grillo; a l'inrevés hi ha Grillos perquè, davant trifulgues -com la que han provocat els jaumistes- la ciutadania perd la confiança en la política i gira l'esquena a TOTS els polítics. El PS renovat ha de consagrar el primer esforç per a que aquest fet no succeeixi; però no ho podem fer amb retòriques, amb protestes de «tots els polítics no som iguals».

La ciutadania necessita fets, no paraules. Per aquesta raó, és necessari que el PS posi immediatament en pràctica el punt 2 del programa de la candidatura encapçalada per Vicenç Alay: «Fer el PS més democràtic i fomentar la capacitat d'autocrítica». Com diu el programa: «l'autocrítica és una pràctica que consisteix en prendre consciència dels propis errors o defectes, assumir-los i proposar-se corregir-los (...) la capacitat d'autocrítica va íntimament lligada a la higiene democràtica d'un partit; aquell partit que prescindeix d'aquesta capacitat es mostra a la societat com una organització immadura i incapaç de fer front als problemes dels ciutadans». I segueix: «Un nivell baix d'autocrítica perjudica les relacions amb els altres ja que ens veuran com un col·lectiu que difícilment assumirà errors i tendirà a donar les responsabilitats a factors externs. Aquesta actitud afecta profundament la credibilitat i la confiança vers un partit polític, amb tot el que a la llarga això comporta». Recuperar el crèdit necessita «establir mecanismes que incorporin a les dinàmiques de funcionament del PS processos d'autoavaluació interna – en els diferents òrgans del partit- i externa amb procediments per mantenir-nos connectats amb la societat, amb l'objectiu de rebre totes aquelles informacions i valoracions que ens permetin millorar la nostra acció política».

El PS renovat ha de reconèixer la potencialitat progressista de la crítica als partits i a les maneres tradicionals de fer política i ha de demostrar que ha canviat radicalment les seves formes d'organització i els continguts de la seva acció, una acció que ha d'escoltar molt més la ciutadania i promoure una democràcia més autèntica, lluny de la política-espectacle del tòpic i la consigna manipuladora; molt més propera al diàleg i al raonament sòlid.

Per a més informació consulti l'edició en paper.