Si em diuen que algú, en aquest país, no és partidari que els nens i nois mengin tres vegades al dia, i em precisen que no es tracta d'un nutricionista boig, i m'afegeixen que no només n'hi ha un, sinó diversos, molts, que declaren trobar inconvenient, o riure, de la intenció del govern andalús d'assegurar l'alimentació diària de les criatures amb pares que pateixen l'horrible impotència de no tenir què donar-los, no podria creure-ho, ni tan sols situant-lo en l'àmbit de la més ferotge crítica interpartidària. Però no només m'ho han dit, sinó que ho he sentit, ho he vist, ho he llegit, i malgrat tan aclaparadores evidències, segueixo sense creure-ho. Si ho fes, si arribés a assimilar i a convèncer-me que un sol adult espanyol pot burlar-se de la fam dels nens espanyols, m'aniria d'aquí i no tornaria mai.

Tres àpats al dia. Si un Estat o un Govern és incapaç de garantir la ingesta alimentària mínima dels nens, de tots els nens, millor faria en dissoldre's i desaparèixer, bé que amb l'ombra de la iniquitat cosida per sempre en la seva esquena. No cal que ningú m'expliqui les fatigues que pateixen avui els andalusos, la misèria que ha envaït la seva terra. Visc a ella, i quan cada matí porto els meus fills al col·legi, una escola pública naturalment, em trobo que alguns dels seus companys arriben sense esmorzar, «esmayaítos», a l'escola. També, per descomptat, la mare, o el pare. Un 40 per cent d'atur, un 60 per cent entre els joves, i la brutal supressió d'ajudes i socors dignes per part de l'Administració central, és el que produeixen, fam. I desesperació. Qualsevol pot venir i veure-ho.

Es pot entendre, per què no, que el PP s'entengui a la mil meravelles amb el Partit Comunista Xinès, i que María Dolores de Cospedal firmi i rubriqui a Pequinn els termes i l'abast d'aquesta esgarrifosa sintonia, però no, o si més un es resisteix furiosament a fer-ho, que algú, en aquest país, pugui trobar barroer i hilarant que es garanteixi als nens famèlics tres àpats al dia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.