• Hi ha llibres amb títols curiosos en una època en què es busca el referent fílmic abans de llegir

Foto: NOE

La meva cartografia mental s'intenta enganxar com una paparra al potencial evocador de la paraula. Normalment els mapes haurien d'adoptar la seva forma per servir-nos de guia quan se circula pels incerts camins de la memòria. Encara que alguna vegada, i massa sovint darrerament, en el meu cas, el GPS falli i acabi demanant una revisió urgent al centre auditiu Gaes més proper per trobar solucions que em permetin millorar la meva condició de vida. A la sortida de la projecció del cineclub de 7 dias en La Habana on vam coincidir amb el Venancio, un tros de pa originari de Cuba i monitor del Centre Esportiu de Sant Julià de Lòria, la meva dona em va preguntar si sabia com havia anat a parar a Andorra. Vaig entendre que em preguntava pel Benicio (Del Toro), director d'un dels curts de la pel·li i em vaig llançar en una dissertació i una anàlisi de la seva interpretació cinematogràfica del Che Guevara i que d'aquí venia la seva relació amb Cuba.

El meu speech va acabar quan la meva dona en va preguntar què nassos tenia a veure el Venancio amb el Che. Altres vegades, no només són problemes auditius. Al bar La Tertúlia del carrer de la Unió d'Escaldes-Engordany, l'he batejat com La trobada i mira que hi he anat vegades per menjar xipirons, tigres, i la truita de patates que he descobert recentment i que mai abans no m'havia atrevit a demanar a causa del seu volum. A Tolosa, he convertit La maison des nems de la rue Gambetta en Le Palais des nems, una autèntica barbaritat si es té en compte que és un local on no hi caben més de deu persones i que més aviat hauria de ser Le cagibi des nems. Pel que fa als títols de llibres o de pel·lícules ja és un espectacle. No recordo el d'Elvira Lindo que ens han donat per al Club de Lectura de la Biblio comunal i universitària. Entre altres coses, suposo, perquè no m'ha entrat ni amb calçador. No vaig passar de la cinquena pàgina i això que els articles que fa el diumenge a El País m'agraden força. Deuen ser coses de l'astènia primaveral.

En el meu favor, però, s'ha de dir que hi ha milers de llibres i que és fàcil no recordar un títol o confondre's. Hi ha 500.000 títols digitals que Sony (en aliança amb Google) ofereix als usuaris de l'ebook de la seva marca. No sé quants n'ofereix Itunes però n'hi ha 600.000 a Amazon i Apple i un artefacte anomenat Espresso Book Machine imprimeix i relliga el llibre que li demanes en cinc minuts. Al suplement de cultura d'El Punt Avui de divendres passat, deien que a l'Estat espanyol hi ha 500.000 títols en paper i no descatalogats. Suposant que a La Casa del Llibre o a Ombres blanches disposin de 40.000 títols (càlcul fet després de dinar a Le Palais des nems, perdó, a La Maison), tens moltes possibilitats de no trobar l'exemplar que busques.

A més, cal afegir-hi els títols curiosos i imaginatius que, de vegades, contribueixen a crear la confusió del lector. Fins i tot existeix un premi que es diu Diagram que s'atorga al llibre amb el títol més curiós. Entre els candidats d'aquest any i en l'apartat d'autoajuda hi ha Com viure amb un idiota, Com ser feliç tot i estar casat i el favorit al triomf en aquest apartat que és, sens dubte, Què dir quan parles sol. En l'apartat de llibres pràctics, el que té més números per endur-se el premi és Com fer punta al llapis.

Desconec si en anteriors edicions s'hi va presentar Leopold Pomés amb la seva Teoria i pràctica del pa amb tomàquet, escrit abans que Ferran Adrià procedís a la seva deconstrucció, la del pa amb tomàquet, no la del llibre. Tot i que hem de tenir present que sovint el títol pot confondre'ns. Així Las mujeres que leen son peligrosas no és la història de cap serial killer, sinó un homenatge a les dones que van trobar en la lectura, el camí a l'emancipació. N'hi ha que semblen obvietats com Estava malalt en Hitler?, però que realment és un estudi rigorós de diagnosi retrospectiva escrit per eminents experts. La conclusió és que estava mentalment sa. L'editorial catalana Adesiara treu per a aquest Sant Jordi, que se celebra demà, Contra un ignorant que comprava molts llibres, que no és la meva biografia. Entre altres coses perquè el va escriure Llucià de Samòsata, home de paraula mordaç i mentalitat provocadora, al segle II d'AC i, per tant, el tema no va amb mi perquè no hi era.

Tampoc no hi era a l'època d'Anna Karenina i haig de reconèixer que la pel·li estrenada divendres passat a Andorra m'ha agradat, com el llibre en el seu moment. Sovint ens acostuma a decebre la versió cinematogràfica d'un llibre que hem llegit. No és allò que ens havíem imaginat. Ara tinc la sensació que estem vivint un fenomen invers. Cada vegada es busca més el referent fílmic abans de llegir perquè els personatges tinguin rostres concrets i els espais, una forma exacta. Avui molts llibres es llegeixen com a pel·lícules. I això subverteix un dels principis de la lectura, que és fer treballar la imaginació.

Per a més informació consulti l'edició en paper.