Foto: EL PERIÒDIC

Isabel Pantoja es va desfer el dimarts de dos marrons que la perseguien: anar a la presó i que se seguís exhibint al Museu de Cera, de Madrid, l'espantall que suposadament la reproduïa. Sent la presó una cosa tan espantosa i tan dura, no se sap en aquest cas què era pitjor. La sentència que la va condemnar una mica pels seus rapinyes blanquejadors cap els malfactors que van destruir i saquejar Marbella en l'epíleg sinistre de l'era Gil, pot qualificar-se de moltes maneres, però la seva figura de cera al museu dels horrors només pot qualificar-se d'una, escarni. O de dues: escarni i ofensa pública.

Mentre l'estranya tonadillera era vilipendiada al sortir del Tribunal malagueny per una torba que millor faria servir els seus ocis a escrachear a banquers i polítics corruptes, els operaris del diguem-ne museu de la plaça de Colón retiraven l'horrible adefesi del seu retrat de cera que portava allà , acumulant pols i perplexitats, des de 1985. Si tota figura de cera té una mica de monstruós, de cosa dissecada o momificada abans de tirar-li, per dissimular, un bon raig de vernís, el de la Pantoja, ubicat absurdament després d'un refugi, infonia por fins als ninots limítrofs, que, per cert, eren dos, un suposat Paquirri clavadet a Bono de jove, i una Liz Taylor que mai ningú va encertar a explicar què feia allà.

Odia el delicte i compadeix el delinqüent. A Isabel Pantoja mai se li va aplicar, per alguna raó, la màxima de Concepció Arenal. El delicte pel qual se l'ha condemnat una mica, potser massa poc, el de blanqueig, no sembla que s'inspiri en certs sectors tanta aversió i tant retret com la seva pròpia persona. Es podria dir que la xusma que la va vexar l'altre dia, i que la va assetjar fins provocar-li el desmai, veia la representació, com a cap de turc, de tots els xoriços que han arruïnat la nació, però això només es pot entendre des de la constatació aquesta mania generalitzada, poques en tot cas cap a algú que va triomfar de cara al públic. Sigui com sigui, la direcció del Museu de Cera va voler, en un rapte d'humanitat, rescabalar en el possible l'escarni suprimint aquest altre que s'exhibia des de fa gairebé 30 anys amb absoluta impunitat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.