Fa menys d'un any li vaig preguntar què volia ser de gran i José Luis Sampedro em va respondre que José Luis Sampedro. Portava des dels vint treballant en això, perfeccionant el seu propi arbre que no pretenia ser gran ni genial sinó intens, delicat i honest, deia, per rematar més tard: a què fa el que pot no se li pot demanar més. Mai va perdre el seu sentit de l'humor, només comparable a la seva capacitat per indignar-se amb les injustícies, i en els últims temps es definia com un «moribund amb permís» i es penedia de no haver baixat del tren una miqueta abans, quan vivia la seva plàcida vellesa , i d'haver apurat estacions fins arribar al que qualificava de fotuda vellesa.

Sampedro va habitar sempre en la discrepància. Anava per jesuïta i va acabar a la increença. Va lluitar per circumstàncies en els dos bàndols de la guerra civil i tots dos el van considerar fusilable i en tots dos es va sentir apàtrida. Va escollir el camí de l'Economia però sempre la va abordar des de la heterodòxia. Darrerament se sentia fora d'un circuit en el que molts dels seus col·legues es preocupaven més de fer més rics als rics que de fer menys pobres als pobres. I li treia de polleguera contemplar que l'Europa dels ciutadans s'havia rendit als mercats i, en nom seu, el govern estava dinamitant conquestes aconseguides en les últimes dècades, fent carregar sobre les esquenes dels més desfavorits el desastre de la crisi. Mai va poder pensar que 50 anys després que ho fes a les aules universitàries hauria de denunciar de nou la fam i la pobresa.

Era tan sensat que molts el consideraven un llunàtic. I era tan sensible a la realitat que no li va costar gens ni mica sintonitzar al moviment 15M amb joves de vint anys quan ell estava a punt de celebrar la centena. No és que estigués d'acord amb la seva indignació, és que els deia que s'havien de indignar mil vegades més. Quan, periòdicament, es parla de la reforma d'una càmera perfectament inútil com el Senat, sempre penso en una assemblea reduïda de venerables sampedros. Amb un grapat ens serviria. La seva mirada lúcida, la seva paraula exempta d'eufemismes, el seu esperit crític i indomable, la seva dignitat serien una referència, potser insuportable, per a altres.

En el seu últim aniversari va reunir un grapat d'amics i els va parlar de l'amistat. En els últims dies va demanar la seva dona, Olga Lucas, que la seva mort no es convertís en un circ mediàtic. En els últims minuts va demanar una copa de Campari, la va prendre, va dir sentir-se bé i va morir. Heterodox fins al final.

Per a més informació consulti l'edició en paper.