• El dret de la dona i el de la societat poden ser satisfets sense necessitat de recórrer a l'avortament

Foto: NOE

Avui ha de ser votada al el Consell General la Proposició de llei qualificada de modificació del Codi penal en el sentit de declarar no punible l'avortament en tres supòsits que ja són coneguts: 1) perill per a la vida o salut de la gestant; 2) embaràs conseqüència d'un delicte contra la llibertat sexual –és a dir, violació–; i 3) existència d'anormalitats o deformacions dels fetus que li puguin impedir fruir d'unes condicions físiques i psíquiques mínimes per gaudir de l'existència. En el segon i tercer cas, la despenalització s'ofereix en el termini de les 12 primeres setmanes de gestació. No pertoca ara tractar aquí cadascuna d'aquestes situacions, encara que alguna d'elles, a la vista del que ha succeït en altres països –cas d'Espanya–, pot resultar discutible.

De la seva banda, el Govern presentà el passat dia 10 d'abril les seves consideracions a la Proposició presentada pel Grup Parlamentari Socialdemòcrata. Entre d'altres, l'Executiu exposa un dubte raonable sobre l'adequació de la Proposició a l'article 8.1 de la Constitució andorrana (CA). Segons aquest precepte, la CA reconeix el dret a la vida i –afegeix– «la protegeix plenament en les seves diferents fases». Planteja també el Govern que «(U)na despenalització parcial de l'avortament consentit podria comportar una repercussió de primera magnitud en l'estructura institucional d'Andorra, més concretament en la figura dels coprínceps com a cap d'Estat conjunt i indivís». Ambdues consideracions tenen una gran rellevància jurídico-constitucional que ara però no ens correspon tractar.

Perquè el que aquí ens resulta d'interès és abordar quins són els motius que justifiquen la Proposició de llei qualificada, al parer de qui l'ha presentada. Doncs bé, a l'exposició de motius es diu que vuit anys després de la reforma del Codi penal (21 de febrer de 2005) en la qual es va mantenir la penalització de l'avortament consentit, «l'evolució de la societat andorrana fa necessari el replantejament d'aquesta qüestió per respecte a la dona i a la seva llibertat i dignitat». Es pot llegir també que la Llei –cas de ser aprovada– «afirma el dret de la dona al respecte de la seva integritat física i a la lliure disposició del seu cos».

Aquesta última afirmació, rotunda però també equívoca, és la que aquí ens permetem matisar. No hi ha dubte que ens trobem davant un tema controvertit i debatut en el si de l'opinió pública. Ho és al Principat i ho ha estat en altres països amb tradicions i cultura properes. No està de menys ara recordar les paraules que Norberto Bobbio, «mestre laic del dret i la llibertat» –en paraules de Claudio Magris–, va dir la vigília del referèndum italià de l'any 1981. Deia Bobbio que el tema de l'avortament és un problema difícil en el qual ens trobem davant un conflicte de drets i deures. «Abans de tot –considerava– hi ha el dret fonamental del concebut, sobre el qual, segons el meu parer, no es pot transigir. Es pot parlar de despenalització de l'avortament, però no es pot ser moralment indiferent davant l'avortament (...) Hi ha també el dret de la dona a no ser sacrificada en la cura d'un fill que no vol. I hi ha un tercer dret: el de la societat. El dret de la societat (...) a exercir el control de la natalitat. Aquests drets són veritablement incompatibles entre ells. I quan un es troba davant drets incompatibles, l'elecció sempre és dolorosa. He parlat de tres drets. El primer, el del concebut, és fonamental; els altres, el de la dona i el de la societat són derivats. D'altra banda, i per a mi aquest és el punt central, el dret de la dona i el de la societat, que acostumen a ser adduïts per justificar l'avortament, poden ser satisfets sense necessitat de recórrer a l'avortament, evitant la concepció. Però una vegada hi ha concepció, el dret del concebut només pot ser satisfet deixant-lo néixer». La cita és una mica llarga però sintetitza a la perfecció la problemàtica plantejada i sobretot estableix clarament la prelació de drets, essent primer el del concebut. Certament, l'avortament –com també reconeixia l'acadèmic italià– és una trista realitat que no pot ser negada però això no significa que aquell pugui justificar-se a partir d'un dret absolut de lliure disposició per part de la dona gestant.

Portat aquest plantejament al dret, no podem deixar de referir el cas d'Alemanya on el seu Tribunal Constitucional va manifestar que el dret de la dona embarassada de no acceptar la maternitat no és il·limitat. I encara després de la reforma legislativa que hi va haver en aquest país arrel de la reunificació, l'avortament té un caràcter il·legítim –per tant no hi ha dret– que només decau quan la dona gestant mostra que ha participat en un mecanisme de consulta que, a més, no és neutral, sinó pro vida. La idea que hi ha en aquest model és renunciar a la repressió penal i deixar la decisió final a la dona però en el benentès que l'opció legítima és la de continuar l'embaràs.

Com a conclusió podem dir que en el cas d'Andorra hi ha una opció constitucional per la vida, altra cosa és que aquesta opció hagi d'anar sempre de la mà del dret penal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.