• Hi ha una tendència retro en el cinema, la literatura i la música?

La fatiga dels materials pel pas del temps és un principi bàsic de l'enginyeria. La de les propostes estètiques és una evidència. Hi ha una tendència retro en la cultura. Triomfa el cinema mut (Blancaneu, The artist) es fan remakes com la d'Ana Karenina i pel·lícules històriques com Lincoln o Django desencadenado.

El festival de Cap Roig obrirà l'edició 2013 amb Elton John, la BBC enviarà a Eurovisió Bonnie Tyler i es publiquen nous discs d'Eric Burdon, David Bowie, Jethro Tull, Los Amaya o Kraftwerk. El mític disc doble (ara CD o descàrrega digital) viu una revifalla amb el petit de Cal Eril, Egon Soda, Delafé y las Flores Azules, Love of Lesbian, Natalie Merchant, i els incombustibles Neil Young, Eric Clapton, Lou Reed & Metallica i Radiohead. També han tornat amb disc i actuacions en directe, els Brighton 64, suposo que amb un nou repertori perquè no m'imagino al seu líder Ricky Gil, amb 48 anys, cantant allò de «deja de tocar a mi chica». No sé si tornen els 70, els 80 o els 90 però ja és sorprenent que algú tan innovador com el ballarí Ángel Corella utilitzés en l'espectacle que va oferir el 9 de març al Centre de Congressos d'Andorra la Vella, cançons de l'Electric Light Orchestra, (ELO).

Hi ha coses que són eternes com la reina Isabel d'Anglaterra o la duquessa d'Alba i que continuen vigents encara que tinguin més anys que la polca. I sovint no es compleix allò que afirmava aquell personatge de La verbena de la paloma: «els temps canvien que són una barbaritat». Canvien algunes coses.

A nivell d'alimentació, per exemple, una marca de llonganissa divulga el seu producte anunciant que és el que porta menys coses. No conté gluten, lactosa, sulfits, soia o colorants. Sembla que la situació actual sigui refractària a qualsevol excés de revestiment. Els additius han esdevingut sospitosos. Com certes paraules. Per no haver de dir retallar, utilitzem redimensionar, redefinir o reconsiderar.

Una amnistia fiscal es converteix en unes mesures excepcionals. Quan s'han d'apujar els preus i abaixar els sous es parla d'actualització de tarifes o de revisió de salaris. Si escoltem la frase «flexibilització del mercat laboral» s'ha de traduir per acomiadament lliure. Quan un dirigent del Partit Popular espanyol es refereix a Catalunya usant el terme «solidaritat interterritorial» vol dir estrangulament fiscal, amb una retòrica més casposa que la col·lecció sencera de Cine de barrio.

Som més pobres, ens farem més vells treballant i anirem al treball estant malalts perquè no se'ns descompti res del nostre salari. Baixa el nombre de naixements a Andorra, el de visitants, el d'entrada de vehicles i només puja l'índex de preus al consum i el dèficit del Govern que arriba als 87 milions d'euros al tancament de l'exercici 2012. Encara estem esperant els brots verds, expressió manllevada d'un ministre britànic que a la dècada dels noranta parlava de green shoots.

Mentre, les capacitats es converteixen en discapacitats, els actius en passius, els preparats en parats, les estratègies innovadores en accions obsoletes i la borsa oscil·la del pànic a la remuntada com si fos un equip de futbol entrenat per un psicòtic. Però sempre ens queda escoltar el Last train to London de l'ELO o llegir un bon llibre. Ja té mèrit que amb el que està passant, apareguin llibres que parlin de l'amor des de l'àmbit biològic, sociològic, literari o filosòfic i que algun, com El buen amor en la pareja de Joan Garriga, s'enfili ben amunt en la llista dels més venuts. Serà potser perquè «l'amor és més fort que la mort» segons la frase bíblica del Càntic dels càntics. O serà perquè l'amor ha existit sempre des que la primera cèl·lula ha buscat completar en una altra el que li faltava per sobreviure.

L'amor sempre està de moda, igual que els llibres amb rerefons històric entre els autors d'aquí. Aquest Sant Jordi, Joan Peruga ha tret El museu de l'elefant, ambientat als anys trenta del segle passat; Joan Janer ha publicat El clam silenciós de les muntanyes; Alfred Llahí ha escrit la segona entrega d'Històries de la nostra història. Un passeig per la història menys coneguda i anecdòtica del Principat d'Andorra i Carles Dalmau recupera la memòria del transport de llet a l'Alt Urgell, la Cerdanya i Andorra entre els anys 1930 i 1980 a Camins de llet i neu. Reconec que m'agrada rememorar el passat i llegir llibres com els abans esmentats. No és perquè no em disgusti el present o em faci por el futur, ni per un exercici de nostàlgia però és que el passat sovint és una font d'inspiració i de records.

Per això hi tornem, tot i que hi ha moltes coses que van ser moda fa alguns anys i que constitueixen avui dia una autèntica raresa com l'aeròbic, la mariconera, el còctel de gambes, Samantha Fox, els sostenidors amb el tirant transparent, la ratlla interior a l'ull, els ninots al cotxe, els braçalets de coure i les powerbalance, el nomoblidis, el radiocasset, anar al psicoanalista, les arracades i els pírcings per a nois, les dietes agressives o les lents de contacte de colors. Qui sap si algun dia tornaran a estar de moda.

Les que no calia que haguessin tornat són algunes malalties que crèiem eradicades com el xarampió, la rubèola o la parotiditis. N'hi ha una que a més de tornar, s'ha instal·lat a Andorra: la tos ferina.

Per a més informació consulti l'edició en paper.