Foto: NOE

El dilluns passat vàrem dir adéu en una missa funeral a la Catedral de la Seu a la gran persona que fou Mossèn Diego Martín, per molts simplement el Dídac. En el sermó el Sr. Bisbe ens va explicar moltes coses de la vida del Dídac, des del seu compromís com a capellà fins a la seva talla intel·lectual, passant per la seva alegria i fina ironia; Jo puc donar testimoni de la seva senzillesa i de la seva amistat. Voldria retre-li un petit homenatge amb alguns fragments de les paraules que va escriure amb motiu de la meva jubilació, paraules plenes de sentiment, d'emoció continguda i de tendresa les quals expressen el respecte i l'estimació que sentíem mútuament l'un per l'altre; jo avui canviant el nom les puc ben bé dirigir-les a ell.

«Sol: arribes al final d'una experiència extraordinàriament joiosa. Una experiència que ha enriquit per sempre el teu cor. Els records no moriran mai mes... Per a tota la colla de professors que junts compartirem tantes hores d'amistat, aquells anys ens marcaran d'una profunda alegria, per mi, puc dir-ho amb una emoció sempre viva, foren els anys més bonics de la meva vida. I més encara perquè coincidírem persones obertes, sense cap mena de prejudicis, que sabíem des d'una llibertat cordial trencar tots els esquemes. Encara recordo la dedicatòria que posares en un dels llibres que em regalares per sant Jordi del 87, la vida està feta de detalls insignificants. Val la pena doncs fer el possible per viure'ls plenament. Gràcies Dídac per la teva companyia». I així van ser aquells llargs vint anys de la nostra experiència docent. Amb tu es podia parlar amb una sinceritat total...... Amb aquesta noblesa d'ànima m'invitaves a parlar de Mounier en les teves classes als cursos de COU! Quins anys més macos Sol! Ens deixes a tots, i a mi particularment el cor carregat d'agraïments. Continua sent..., una rosada per a la terra del cor humà, un llum en el firmament de les generacions en les que tu has dipositat llavors de rectitud i justícia i horitzons de saviesa i pacificació. Voldria acabar aquestes lletres amb les paraules d'un clàssic: «Conscius mutuae, caritas pectus agnoscit», que traduït lliurament voldria dir-te, «Tots ara sabem com ens estimàvem...» Amb les mateixes seves paraules, vull fer palès al meu dol per la mort de l'amic a qui sempre portaré al cor. !Descansa en Pau Dídac, i que al Cel ens podem retrobar!!.

Per a més informació consulti l'edició en paper.