Vaig conèixer María Antonia Abad, Sara Montiel, de manera superficial en tres ocasions, però sempre em va semblar que tenia aquesta barreja d'intuïció, desconfiança i llestesa, molt pròpia dels menestrals manxecs, i que equivaldria al mateix que s'adverteix en un altre paisà conegut, admirat i famós, com Pedro Almodóvar. És clar que Sara Montiel era més dona que Pedro, i això li procurava un plus de perspicàcia que ella va saber utilitzar a Hollywood, sense necessitat de treure el certificat d'anglès de l'escola d'idiomes, tot i que ens va demostrar que era una experta en llengües, sobretot quan, davant de la càmera, pronunciava les interdentals, labiodentals i palantals, com si fossin la seva última voluntat, en aquestes ocasions en què l'òrgan lingual sortia de la boca, i treia el cap com una serp curiosa a l'exterior, i els espectadors creien que hi començava i acabava una passió prohibida.

Estava a París quan li van dir que tornés amb urgència a Espanya, perquè aquella pel·lícula de baix pressupost que havia tingut la caritat de rodar amb Juan de Orduña, recentment retornada de Hollywood, L'últim cuplé, era un èxit sense precedents. I mai he tornat a veure les illes que envolten el cinema, amb una garlanda d'espectadors en fila, que anhelen aconseguir una entrada en taquilla. Avui, a les mesures de la Sara Montiel que va enlluernar Mèxic, Estats Units i Espanya, li faria fàstics un esteta gai especialitzat en passarel·les de penjadors de filferro, però Sara va seduir a aquest i a l'altre costat d'Amèrica. I un dia, complerts i als seixanta, es va arremangar la faldilla que cobria les columnes de la seva bellesa davant Paco Umbral, i l'escriptor es va quedar extasiat davant aquelles cuixes suaus i acollidores que semblaven tancar la dolçor dels camins que condueixen al paradís. Li va ensenyar a fumar purs Hemingway, li va dedicar un poema León Felipe, va estar a punt de casar-se amb Mihura, va rodar amb Gary Cooper, va ser amiga de Marlon Brando i la mort de James Dean es va publicar amb una fotografia d'ell i Sara. Per a una noia de Campo de Criptana no està gens malament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.