L'estat del benestar té un cost. En altres temps les despeses que generaven els serveis dels que podíem gaudir i les institucions que necessitàvem per organitzar-nos es pagaven amb la recaptació que l'Estat feia de l'impost de les mercaderies i d'altres impostos indirectes, com ara el combustible i determinats productes, així com de la construcció, etc. Creixien els guanys i amb ell els les necessitats. La primera: les persones, la segona: serveis i infraestructures, la tercera: la despesa que tot això provocava. Aquell sistema es va col·lapsar perquè la recaptació no arribava per pagar les factures i el dèficit públic anava augmentant. Ha arribat un moment en que és necessària la contribució dels ciutadans en el pagament de les despeses dels nostres serveis. Sembla que properament s'implantarà un impost que haurem de pagar tots en funció dels ingressos que tinguem. Aquest serà un impost més just que no pas els indirectes, perquè l'impost sobre la gasolina el suporta igual qui guanya el salari mínim que qui guanya un milió d'euros l'any. L'impost sobre les persones serà equitatiu: qui més guanyi haurà de pagar més. La qüestió serà poder controlar tots els contribuents. Ja sabem que tenim tendència a escapolir-nos quan ens toca pagar. Ara ha aparegut una llista amb els noms de milers d'evasors fiscals de 170 països. Intentar no pagar a la hisenda pública afecta pràcticament tot el món. Però és indefugible l'obligació de tots de contribuir, amb els nostres ingressos, a les despeses que es generen en una societat qualsevol. Si sabéssim el que costa tot allò que fem servir potser tindríem més consciència d'aquesta necessitat. Veuríem que amb la part que paguem no s'arriba a cobrir el cost d'allò que utilitzem. Serà necessària una bona campanya educativa i de sensibilització per tal que tots aportem el que s'establirà. Però com que està demostrat que no n'hi ha prou amb l'educació, caldrà disposar d'un sistema de control per als menys sensibilitzats. Al mateix temps s'haurà de filar molt prim amb les partides que es dedicaran per a cada necessitat i destriar allò important d'allò superflu. Fóra bo que comencéssim a pensar que els diners públics són de tots i que tots estem obligats a no malbaratar ni un cèntim. Difícil per a una societat que ha viscut en la despreocupació de l'abundància i en la mala costum de tenir moltes coses gratuïtes, però imprescindible.

Per a més informació consulti l'edició en paper.