Per què parlem d'escrache –un argentinismo–sí, anomenant a les coses pel seu nom, tothom sap què és l'assetjament i en què consisteix l'acció d'assetjar? Ens passem de moderns, en gairebé tot. O de frívols. Sobre aquesta moda d'anar a buscar un polític a casa per assetjar-lo i insultar-lo he llegit i escoltat coses tremendes. Els qui defensen aquest tipus d'accions, sens dubte il·legals, no semblen haver reparat en l'antecedent històric que porten a la memòria. Em refereixo a l'assetjament sofert pels ciutadans d'origen jueu i els polítics comunistes i socialdemòcrates a l'Alemanya dels primers anys trenta del segle passat. Assetjats per les sinistres SA, la primera organització escuadrista del partit nazi. Sabem el que va venir després.

En democràcia tota reclamació té un camí. També les protestes i les manifestacions. El que no és democràtic és la coacció, la violència verbal, els insults. De fet, són o poden ser un delicte. Els que confonen els fins amb els mitjans –protestar contra els desnonaments o denunciar la presumpta estafa de les preferents–, perden la raó quan descendeixen l'assetjament d'un o altre polític. Perden la raó i, de passada, les simpaties que podria despertar la seva causa. La indignació no pot canalitzar a través de les coaccions. No en un sistema democràtic on la llibertat d'expressió cobra sentit i cos a través del pluralisme dels mitjans de comunicació.

L'assetjament, ni és democràtic ni és de rebut. Els qui en els últims mesos s'han posat al capdavant dels piquets de assetjadors són pescadors de riu regirat. Gent de ideologia confusa. Cercar lideratge atiant el rancor social és repudiable perquè assetjar és delicte. Quins temps aquests en què cal recordar fins el que és evident!

Per a més informació consulti l'edició en paper.