Foto: NOE

Aquesta crisi, tant a Espanya com en altres països, ha demostrat que l'euro li va servir a molts per prendre diners prestats a tipus d'interès baixos que, un cop mal invertit–o simplement gastat, que no invertit–, va donar peu a gegantines bombolles que van reduir al no-res –o molt poca cosa– el que semblava d'or. És la història, per exemple, de moltes promocions immobiliàries o de gairebé totes les caixes d'estalvis espanyoles. A la cadena van intervenir empresaris, financers, reguladors, governs i grans prestadors internacionals.

De moment, les crisis –començant per l'espanyola– s'estan saldant amb severs ajustaments pressupostaris, acompanyades de devaluacions internes que comporten menys sous i més impostos, amb menys serveis públics. Excepte a Grècia, ningú, però, ha volgut coresponsabilitzar-se de la crisi als prestadors, és a dir, als bancs i fons d'inversió que van finançar bombolles com l'espanyola. Per això tot just es parla de quitaments amb els de fora. De moment, les quitances només es fan a casa. Entre nosaltres.

A Amèrica Llatina ja van viure situacions així en els anys 80 i 90, que van saldar-se amb quitances i pagaments ajornats, sota amenaça de no pagar. A contracor, Europa va acabar acceptant quitances a Grècia, que probablement no seran suficients. Però no a Espanya ni a altres països perifèrics amb greus problemes de deute privat. En el món de la política amb prou feines es parla d'aquestes coses però en les esferes acadèmiques sí.

El catedràtic d'economia de la Universitat de Barcelona Antón Costas està convençut que per moltes baralles que vegem a Europa, encara no hem vist la baralla final: la de les quitances. Un altre catedràtic, si escau, de la Universitat de Princeton i premi Nobel de 2008, Paul Krugman, complementa aquesta anàlisi quan constata que les grans empreses i els rics segueixen utilitzant lliurement paradisos fiscals com Xipre per evitar pagar impostos com la gent del carrer. Segons ha dit Antón Costas en presentar a Barcelona el llibre Com sortir d'aquesta, «un quitament i una espera (per la devolució del deute)», seria la solució d'Espanya, problema que va comparar amb el de Mèxic quan l'expresident Salines havia dit una frase històrica: «Si no creixo no pago».

Per a més informació consulti l'edició en paper.