Foto: il·lustració de jordi casamajor

La història econòmica de la humanitat és plena d'esdeveniments que es qualifiquen com a bojos tan bon punt han perdut vigència. Tot just abans del començament d'una forta crisi financera, hi ha una tendència a afirmar que l'època de les crisis és cosa del passat i que els economistes, juristes, mags, astròlegs, sociòlegs o altres especialistes de renom (també varien segons els temps que corren) acaben de trobar l'etern remei contra la crisi, la pedra filosofal del rejoveniment dels capitals, la nova i increïble salut financera de les societats. Tanmateix, com a mínim des de l'adveniment de la modernitat, les bombolles financeres no han deixat de produir-se, i no n'hi ha cap de tan coneguda com la tulipamania, també anomenada «la crisi de la tulipa». No sabem ben bé quina part de la història de la tulipamania és certa, i quina és pura paròdia. La gran part del seu contingut fàctic que ha arribat als nostres dies està basat en el llibre del periodista britànic Charles Mackay, titulat Les desil·l·lusions populars extraordinàries i la bogeria de les multituds. Charles Mackay hi afirmava que en un cert moment històric, un bulb de la tulipa anomenada Semper Augustus es podia intercanviar per cinc hectàrees de terra, o el salari anual d'un mestre artesà multiplicat per 10. Era una època estranya, el començament del segle XVII. El nord d'Europa s'estava enamorant dels jardins i de la floricultura com a senyal de riquesa i símbol de luxe. La pintura neerlandesa i flamenca de l'època emmiralla aquesta passió per les flors. Al Ram de flors de Balthasar van der Arst (1594 –1657) veiem com d'efímers són els plaers de la vida simbolitzats per les roses i les magnífiques tulipes de dos colors, elegants víctimes d'un virus que transformava l'aparença de la flor, acompanyades de l'ànima en forma de papallona, preparada per deixar el món de la vanitat. Als quadres holandesos i flamencs de la primera part del segle XVII coneguts com a Vanitats, la tulipa representa tant l'ostentació de la riquesa com l'orgull, la caiguda, la vanitat de totes les empreses humanes, la brevetat dels triomfs que porten. Mirant-los amb els ulls del segle XXI, és gairebé impossible imaginar quina mena de mercat trobaven aquells quadres al moment de ser creats, a quina gent prou benestant per adquirir una obra d'un pintor de renom li interessava decorar les seves estances amb cranis d'homes tant o més rics com ells mateixos acompanyats pels símbols de la vulgaritat de la fortuna de cara a la mort. Totes aquelles calaveres amenaçadores i ben polides, amb poques dents o sense dents (cosa que devia significar que el difunt portador del crani devia haver viscut prou anys per acumular riqueses incomptables), acompanyades de monedes d'or (l'equivalent tangible d'una Visa or de l'època) i de tulipes d'ensomni a punt de pansir-se, ¿qui les comprava, i per què? ¿No era prou depriment haver-se de morir sent prou ric com per no fer-ho mai, per a què es considerés de bon gust multiplicar els recordatoris de banquers difunts? No crec que sigui possible que l'art de fa quatre segles portés més contingut social que l'art d'avui; tampoc sé si puc entendre correctament el missatge que portaven aquells ombrívols quadres: «¿viu una vida santa?» o al contrari, «¿dóna els teus diners a l'església?», o fins i tot «¿gaudeix-ne, que falten quatre dies per a què comencin a pintar la seva calavera?» Mireu la Vanitas de Jacob de Gheyn (1603), o Vanitas, o al·legoria de la vida humana de Philippe de Champaigne (1646). A tots hi veureu tulipes que enamoraven als rics.

Per a més informació consulti l'edició en paper.