Contra el que sembla, poques són les coincidències i els paral·lelismes entre el rescat bancari espanyol i xipriota, però en el que menys s'assemblen tots dos casos és a la «solució» final, o final de moment, l'assumpte: mentre que a Xipre la classe política ha defensat el patrimoni del poble, és a dir, els estalvis de la gent normal i treballadora, a Espanya el Govern del PP va lliurar directament els diners del poble, és a dir, els estalvis de la gent treballadora i part dels recursos comunals, als prestadors alemanys que havien de rescatar les caixes controlades en la seva majoria, des d'antic, pel mateix partit de Mariano Rajoy. O dit d'una altra manera, mentre a Xipre la solució ha passat per deixar a resguard els dipòsits de particulars inferiors a 100.000 euros, a Espanya s'ha aplicat la Solució Final, en sentit pavorosamente estricte, als estalvis dels ciutadans més prudents, aquells que van dipositar en les caixes d'estalvis de tota la vida el fruit de la seva suor i dels seus privacions.

Però si aquell Memoràndum d'Entesa (MOU) entre el Govern de Rajoy i els seus prestadors internacionals establia aquesta iniqua Solució Final per als que havien estat víctimes de la macro-estafa de les preferents, i ho feia amb rang de Decret signat pel rei, un dels seus desenvolupaments, el qual mitjançant el FROB consagra aquesta intolerable confiscació de les propietats dels espanyols, pretén aplicar, com si diguéssim, el tractament de Nit i Boira sobre el particular. En efecte, després d'emprar per les Caixes tota mena d'argúcies per desviar els estalvis de la gent a les seves pròpies arques sense fons, que no altra cosa va ser convertir els dipòsits i els fons dels clients en preferents i subordinades, arriba amb aquesta resolució del FROB , la qual estableix «treus» i «canvis», l'argúcia suprema, la de canviar obligatòriament aquestes accions per altres de rang inferior i que no valen maleïda la cosa. Així, el Govern fingeix una solució mitjançant un canvi irreal que consisteix a no tornar ni un euro a la gent, sinó tan sols papers sense valor que al banc no li costen res.

El fet que el país estigui podrit per la corrupció, però sobretot per l'alleujament i la impunitat de que aquesta ha gaudit, i que cada dia salti un escàndol més brutal que el del dia anterior, no comenci la magnitud d'aquest altre, el de la sostracció dels diners del poble, que precipita el país en l'abisme de la inseguretat jurídica i de la inanitat constitucional.

Per a més informació consulti l'edició en paper.