Una de les condicions imposades per al rescat de Xipre ha estat que deixés d'actuar com un paradís fiscal. És a dir, els ministres d'Economia dels països membres de la Unió Europea i els dirigents del Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional són tots babaus i ignorants, o potser les dues coses alhora, ja que no són qualitats excloents, i desconeixien alguna cosa que era de domini públic. També és probable que, com tantes altres vegades, hagin actuat amb aquest cinisme que caracteritza els bípedes especialitzats en finances, aquest excel·lent cum laude en hipocresia, que arriben als més llestos de la classe.

Per descomptat, si no sabien que els diners de les activitats fosques russes es rentava en els bancs de Xipre tampoc han de saber el que passa a Liechtenstein o a Gibraltar, on el fet que hi hagi més empreses registrades que ciutadans sembla que no els crida l'atenció, que és com si al port de Marsella i voltants haguessin atracat més vaixells que habitants té la ciutat.

Aquesta ofensiva desimboltura incita a la desconfiança i sobretot al descrèdit moral. Em recorda aquestes batudes del puticlub de carretera, després que l'establiment porti obert un parell d'anys. Tots els pobles veïns, tots els camioners, tots els membres de la Policia i de la Guàrdia Civil, tots els taxistes, saben que s'hi exerceix la prostitució. L'eufemisme empra el nom de club per a aquestes cases de putes, que es troben en aquest llimbs legals, on el que es prohibeix és el proxenetisme. Tothom mira a una altra banda fins que algú s'enfada o es venja, o considera que és insuficient no pagar la beguda i tenir lliure accés a les habitacions. I llavors, autoritats i jerarques, es posen tots molt dignes, i parlen de decència, oblidant que alguns d'aquests predicadors han estat clients del club. Xipre era un putam de diners blanc i negre, però els nostres líders econòmics no es van assabentar fins a la setmana passada. Val, tios.

Per a més informació consulti l'edició en paper.