• És voler veure que els ciutadans són badocs i estan al servei de les institucions i no al revés

Foto: NOE

Acabalats, abundosos, amples, grassos, rics, ens en diuen els diccionaris.

Però avui aquesta forma verbal adjectivada s'ha substantivat.

Uns més, altres menys, tots hem pecat i pequem encara, en algun moment, d'actuar com uns sobrats.

La situació actual ens ho ha fet remarcar, i desitjo que ens ajudi a veure-ho i faci corregir.

És aquest menyspreu cap a les sobres d'avui i alhora mancances per demà, a allò no necessari o superflu, al reaprofitament, a l'estalvi, al que és suficient, a saber prioritzar, al sentit comú, en definitiva.

O aquest estirar més el braç que la màniga, a tots els nivells.

Anem sobrats quan no mesurem les nostres paraules i els nostres discursos verbals i ens deixem anar en una incontinència verbal sense solta ni volta, incoherent i contradictòria, pusil·lànime amb nosaltres i exigent amb els altres. De continent exagerat i contingut superficial. Arrogant i suficient. Autoinvestida d'autoritat i coneixement. De vegades sense mesurar ni el calibre de les paraules emprades o d'allò afirmat o negat amb tanta contundència.

D'altres, introduint amb fingida modèstia i humilitat sibil·lines desqualificacions, falsedats, o dubtes.

Un comportament, segurament, avalat per una societat competitiva individualista on l'apariència i el semblar, com el tenir, han passat per davant del ser.

On els fins justifiquen els mitjans. O una malentesa privacitat la falta de compromís col·lectiu.

On guanyar a curt termini ha fet perdre els papers i fulls de ruta del llarg termini.

Un comportament en que el món sembla que comença i acaba en un mateix i que l'univers gira a l'entorn de cadascú.

Tan sobrats, com quan deixem invertir els nostres estalvis fora del país, tant necessitat com n'està, i que disposa de tants recursos econòmics en teoria i de tan poques inversions. O de quan exigim només els drets i no els deures.

Les males pràctiques administratives, amagar el cap sota l'ala per no haver de decidir i no fer front al futur, els excessos fets en infraestructures, el voler resoldre problemes creant-ne altres de pitjors o iguals, tancar els ulls davant certes realitats, fer allò que ningú faria a casa seva, voler imposar sense dialogar o no acceptar el diàleg ni l'interés general per sobre del particular o del partit, voler veure que els ciutadans són badocs i estan al servei de les institucions i no al revés, no prevenir les coses, voler solucionar de cop els problemes, exigir als ciutadans el que l'Estat no s'exigeix, són diverses maneres d'anar sobrat per part dels que es dediquen a la cosa pública. Anar sobrat és utilitzar la política per aprendre o servir-se'n i no per a servir amb l'aprenentatge fet prèviament.

Cal recordar algunes de les 55 màximes del Manual Digest i enguany les del Politar Andorrà adreçades «á mos Patricios».

«Obrar sempre ab recta intencio y tenirla sempre per nivell del govern y regimen». (5)

«Escullir per totas empresas y empeños los homens mes integros, discrets y experimentats». (6)

«... Valerse ab discrecio dels consells de homens experimentats, doctes y de exemplars». (7)

«Examinar los afers y negocis en espacio, determinarlos ab madur concell, y determinats que sian, executar-los ab prestesa se pugue». (8)

«Gastar quan sia menester y estalviar en lo demés temps». (13)

«Donar la má y auxiliar á la justícia ab forsas y diners ...» (15)

«Desvetllarse que en los Pobles no se formien Bandos y Inemistats ...» (19)

«No multiplicar estatuts, arrestos ni ordinacions...» (22)

«Vetllar ab cuidado sobre les necessiats de la terra, remediarlas y prevenirlas del millor modo se puga». (21)

«Afaborir als treballadors, singularmen als Pagesos, y als mercaders patrocinarlos». (26)

«Tolerar alguna cosa y fer el desentés á fí de evítar algun gran dany, ó lograr algun profit”. (28)

“No carregar (tan que se puga) de mals y tallas als indivíduos de les Valls”. (29)

“No apretar als subdits fins al últim extrem i ni curar ab foch y ferro lo que se pot curar ab remeys suaus ...” (30)

“No voler arrancar de cop les coses que estan molt rebudes y assentades, encara que sien males”. (33)

“Prevenir les coses de manera que ninguna sie nova y repentina”. (34)

Als seus 20 anys, qüestionar la Constitució i els equilibris o pactes sobre els quals es sustenta, amb els excel·lents resultats polítics assolits i quan encara no ha donat de sí tot el que d'essencial i vital per a la nova Andorra pot arribar i ha de donar, especialment en els àmbits social i econòmic per tal d'aconseguir i consolidar nous nivells de desenvolupament per a la societat andorrana del futur, és de sobrats i irresponsables.

La personalitat d'Andorra ha sobreviscut els darrers mil anys perquè ha sabut resoldre els seus problemes gestionant els equilibris, com tota institució viva ha de fer en la seva existència, entre el fet i el dret.

Els problemes acostumen a seguir uns processos en la seva solució. Primer es troben vies que els resolen de fet i finalment, quan és possible, de dret.

I això és així si els polítics saben treballar abans la solució per la via de la intel·ligència col·lectiva, el diàleg i el consens i no l'enfrontament o per la generació de nous problemes; solució que llavors no té cap mèrit sinó tot el contrari. Si la política és l'art del possible i el possible ha de ser necessari, la necessitat ha de ser prioritària per a fer trontollar un pacte constitucional tant recent com el nostre. I en un moment d'obertura i de globalització en un món en situació de canvis importants que introdueixen una notable component de risc.

La Constitució de 1993 no l'han aconseguida una sola generació ni molt menys els que cada any surten a la foto. Aquest Pacte en majúscules és un pacte anhelat i que s'ha pogut finalment realitzar gràcies a la lluita i perseverància, sacrifici i saber fer de moltes generacions i, m'atreviria a dir, a la voluntat dels andorrans al llarg de més de 1.000 anys. La Constitució no és un vestit que es posa i treu quan hom vol, és una pell ajustada i adaptada a una fesomia pròpia. Canviar-la és possible però delicat i complicat, sobretot si s'és petit i tendre.

I aquells que com qui no fa res, volen jugar a modificar avui aquest Pacte que ha permès iniciar la nova Andorra i que ha costat tant d'aconseguir, mostren, a part d'un gran desconeixement de la història d'Andorra, una greu inconsciència.

Finalment som uns sobrats si ens comparem amb els altres i no amb nosaltres i la nostra evolució. Ja ho va dir Miquel Martí i Pol durant la transició de la vella a la nova Andorra, «Andorra, aquest país de grans contrastos, de grans mancances i de grans excessos».

Per a més informació consulti l'edició en paper.