IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

L'any 1888, Vincent van Gogh es va obsessionar amb gira-sols. Per a una persona nascuda al nord, al lloc on el sol representa un objecte de luxe i d'ús infreqüent, la gràcia de Déu accessible a poques estones, els camps de gira-sols al sud de França són una al·legoria de felicitat. No és que els gira-sols no creixin a Holanda; de fet, el gira-sol més gran de la història (7 metres amb 77 centímetres) va ser cultivat precisament als Països Baixos. Aquestes flors, originàries d'Amèrica, on les seves llavors s'utilitzaven a l'alimentació ja fa 3.000 anys, el seu oli es feia servir per nodrir els cabells i el seu pol·len, com a maquillatge, van ser portades a Europa pels espanyols al segle XVI. Ràpidament es van estendre per tot Europa. Quan Vincent van Gogh estava pintant gira-sols, ja feia segles que aquestes flors es cultivaven al seu país natal, per l'oli i per les pipes. De fet, el tsar rus Pere I, reformador i europeïtzador de Rússia, va portar les llavors de gira-sol precisament d'Holanda. Però tant per als holandesos com per als russos (hi ha fonts que diuen que a l'actualitat el gira-sol és la flor nacional de Rússia), els gira-sols que creixen a Provença, semblen haver-se alimentat de llum distinta. A diferència dels seus parents que habiten els climes més nòrdics, els gira-sols del sud de França sempre, o com a mínim casi sempre, tenen un sol per seguir.

Edgar Degas sostenia que un artista ha de pintar un quadre amb el mateix sentiment (o suposo que volia dir «amb la mateixa intensitat de sentiment») que un criminal que comet un crim. Quant a Van Gogh, deia que estava treballant amb l'entusiasme d'un marsellès que menja sopa bullabessa. Volia atrapar la llum i la calor de la Provença, pintant gira-sols tallades, gira-sols en gerres en totes les etapes de la seva curta vida: i el que més reflecteixen els gira-sols que va pintar és la personalitat del seu autor. I al quadre Vincent van Gogh pintant gira-sols del seu amic Paul Gaugin, els gira-sols s'assemblen a van Gogh (compareu el color i la textura de les flors i de la barba del pintor retratat), i van Gogh s'assembla a Gaugin: una cara que sembla representar l'híbrid dels dos artistes que s'estimaven i es barallaven tant. Sí, tal com deia Jacint Verdaguer, «el gira-sol,/ de tant adorar el sol,/ n'ha presa la fesomia».

La simbologia dels gira-sols és distinta a llocs diferents del món. Per als italians, són un símbol d'amor insatisfet, «amore infelice» («non regalarmi un girasole, per carità!»), mentre per als francesos, són un símbol de l'admiració fervent («offrir un tournesol nain en cadeau signifie que l'on est fervent admirateur»), del orgull i de la visió artística del món. El mite grec atribuïa l'aparició dels gira-sols a la mort d'una nimfa enamorada d'Apol·lo que no havia pogut oblidar l'objecte del seu amor ni en morir, i fidelment seguia el pas de la seva carrossa al llarg del cel, dia rere dia. La tradició de cultivar els gira-sols, però, no ens ve de Grècia, sinó, com ja hem dit, de Mèxic, de Perú i del sud dels Estats Units. Els inques, segons va trobar Francisco Pizarro en arribar a Perú l'any 1532, veneraven un gira-sol gegant com a imatge de déu Sol, i posaven bols omplerts de llavors de gira-sol a les tombes dels seus éssers estimats per ajudar-los a alimentar-se durant el seu viatge a les terres de «la caça més abundant». Per als xinesos, són un símbol d'una llarga vida.

Per a més informació consulti l'edició en paper.