Quina confiança, quin crèdit pot merèixer un president de Govern que diu ser contrari a que els xipriotes paguin amb els seus estalvis el rescat de la banca del seu país, ja que no són responsables de la situació a què aquesta ha arribat, en tant dicta i consent l'espoliació dels espanyols que tenen els seus estalvis atrapats des de fa 15 mesos a les caixes nacionalitzades i que seran obligats pel seu Govern a sacrificar una part substancial d'ells per rescatar a aquests bancs precisament?

El cas espanyol, focalitzat per desgràcia de centenars de milers de famílies en la comercialització fraudulenta de preferents i subordinades que van ser víctimes, és, en tots els ordres, infinitament més sagnant que el xipriota, tot i ser-ho aquest també molt. La majoria dels espanyols estabulats al corralito que pateixen i dels amenaçats per quitances brutals en els seus patrimonis, són estalviadors particulars, jubilats en molts casos, i no blanquejadors russos ni militars anglesos d'alta graduació. Les caixes que els van vendre els productes tòxics com si fossin dipòsits o fons corrents, es van enfonsar i van trencar per la catastròfica gestió dels seus directius i per la pèssima vigilància de les institucions de control, des del banc d'Espanya a la CNMV, passant pel propi govern de la nació, i no per la impossible morositat dels estalviadors particulars ni pel mal cap d'aquests. No obstant això, Rajoy, tan sensible amb els xipriotes, considera que els espanyols, els seus compatriotes, sí han de pagar, amb els seus patrimonis, amb la seva salut, amb el seu pa, els plats trencats.

Bankia, que va gastant els diners dels afectats per les seves preferents en campanyes publicitàries que parlen de principis, no va trencar perquè la gent més previsora, sacrificada i assenyada, els estalviadors, li confiessin els seus diners, sinó perquè amb males arts se'ls va apalancar per tapar els gegantins forats dels seus comptes, destrossats pels crèdits suïcides al totxo, els favors polítics i les escandaloses retribucions dels seus ineptes directius. ¿Han de pagar les víctimes dels disbarats (si és que no delictes, com va considerant l'Audiència Nacional) dels seus botxins?

Per a més informació consulti l'edició en paper.