Un dels meus consogres ha pelat la part posterior dels pantalons en gairebé totes les línies aèries del món, i parla anglès potser bastant millor que jo l'espanyol. No obstant això, mai, mai, en les nostres converses se li ha escapat un vocable anglès.

I, si un mal dia, en lloc de parlar del patrocini d'una marca es referís a l'«esponsorització», el portaria al servei d'urgències, perquè segur que estaria patint un atac d'alguna cosa maligne. El seu fill, que és el meu gendre, va estudiar a Edimburg i, el mateix que el seu pare, mai empra vocables anglesos per referir-se a substantius o adjectius que es puguin expressar en espanyol.

Fa uns dies escoltava per una emissora de ràdio a un modista (insisteixo modista, perquè dir modista és tan cursi com parlar de ciclistos o d'aeromodelistes) i referint-se al vestidor va dir que, ara, el més cool és portar roba vintage. Es referia al fet que la roba de qualitat, antiga, però en bon ús, és chachi, dabuten o de puta mare. Quan a Unamuno, dubtant de la qualitat intel·lectual d'un tercer, expressava la seva desconfiança sobre la intel·ligència del subjecte, li van argüir que parlava anglès, va refutar de manera contundent: «Llavors, és ximple en dos idiomes».

A Chencho Arias, que parla l'anglès igual o millor que el meu consogre, mai se li escapen, no ja paraules angleses, sinó ni tan sols anglicismes, però hi ha algunes empreses on les reunions han esdevingut meetings i, per descomptat, fa temps que els diners en efectiu és cash.

A mesura que l'espanyol porta pas de superar l'anglès en nombre de parlants, a Espanya, gràcies als ximples sofisticats, sembla que està succeint tot el contrari. I va a pitjor.

Gran part de les noves generacions pot expressar-se amb 2.000 paraules. Si entre aquestes 2.000 inclou unes quantes angleses, li sobren les més de 100.000 que registra el diccionari. Tot un exemple de malbaratament res sofisticat, sinó real.

Per a més informació consulti l'edició en paper.