Foto: EL PERIÒDIC

Els que estem a l'entorn dels quaranta, la Constitució representa els nostres darrers vints anys de vida activa, social i política. Des de llavors s'ha recorregut molt de camí cap a una maduresa política de la ciutadania andorrana, que encara té camí per recórrer. Junts vàrem votar la Constitució, i en vàrem ser partíceps i responsables del que en aquesta norma hi tenim escrit.

Vints anys són però ja un signe de relleu regeneracional. Els pares de la Constitució d'Andorra tenen a la política més aviat al darrera que al davant. Només resten en actiu quatre consellers dels consellers generals de la legislatura constituent del 1993. En aquest moments, pocs són els que es plantegen modificar la Constitució, però molts són els que es plantegen acotar millor totes les lleis, qualificades o no, que convé reformar per avançar en un procés més democràtic i així actualitzar la normativa al segle XXI.

Començant per modificar la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum (la primera del 1987 i modificada al 2007 i 2008), per millorar la democràcia participativa amb la implantació de les llistes obertes, per fomentar el debat parlamentari i obrir la porta del Consell General als grups minoritaris, sense que això signifiqui perdre la governabilitat de l'Estat.

És moment, alhora, per modificar la Llei qualificada de delimitació de competències dels comuns, i de retruc la Llei qualificada de transferències als Comuns. Dues lleis del 1993, fruits dels pactes constituents que són massa breus, la primera amb només 10 articles, i la segona amb 22 articles, els quals ja sigui per ser massa genèrics o per caducs, són les que han comportat una organització de l'estructura de l'Estat excessivament costosa i esmicolada per a la grandària del nostre país.

Ara per ara, em sento com canta en Serrat, «Fa vint anys que tinc vint anys. Vint anys i encara tinc força, i no tinc l'ànima morta, i em sento bullir la sang. I encara em sento capaç de cantar si un altre canta. Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...» .

«Fa vint anys que tinc vint anys, i el cor, encara, s'embala, per un moment d'estimar, o en veure un infant plorar...Vull cantar l'amor. Al primer. Al darrer. Al que et fa patir. Al que vius un dia. Vull plorar amb aquells que es troben tots sols i sense cap amor van passant pel món».

En els articles de dimecres del síndic general com del cap de Govern, ens conviden a afrontar junts els reptes actuals i els canvis a aplicar. Fer-ho entre tots i «preservar les virtuts que ens va llegar el passat i obrir-nos amb determinació a un món en constant evolució». Però convindria tenir present que junts significa fer-ho amb consens entre les persones que hi vivim, i no per imposició dels qui ara manen, perquè si no es fa amb el consens degut, al final potser no ens podrem «sentir orgullosos de ser ciutadans d'aquesta terra».

Per a més informació consulti l'edició en paper.