• Tot va a ritme de twitter però això no eximeix de dir bajanades o crear confusió

Foto: NOE

Potser pateixo dèficit d'atenció i sordesa temporal i això que aquests trastorns no eximeixen de pagar l'IGI perquè em costa entendre algunes coses. Surt una dirigent del Partit Popular espanyol i explica, en referència, a l'acomiadament d'un tresorer de la formació que «com que es va pactar una indemnització en diferit en forma efectivament de simulació o del que hagués estat en diferit, en parts del que abans era una retribució, havia de tenir la retenció a la Seguretat Social». Ja sé que Espanya és un país complicat, amb uns brivalls com Urdangarín (que deu sis mesos d'hipoteca) i el seu soci que, malgrat tot els seus tripijocs, no han passat una sola nit a la presó i un Rei (ja sense amiga) que se'n va a operar a una clínica que es diu La Milagrosa i que no està a Lurdes, però el tema de la indemnització em supera. No sé si és per les meves limitacions o perquè és una adaptació de la famosa frase de Groucho Marx a Una nit a l'òpera aquella de la «la part contractant de la primera part», però és tan difícil d'entendre com trobar un especialista en telangièctasi hemorràgica hereditària o el perquè amb més de mil milions de catòlics al món només 117 cardenals poden votar per escollir el Papa. Però no només és complicada la indemnització en diferit. Un destacat analista futbolístic deia amb contundència, i amb una pretesa audàcia sense límits, minuts abans del Barcelona-Reial Madrid de Copa de futbol, del dimarts passat que «m'atreveixo a dir que el resultat d'aquest partit és imprevisible». Es tracta d'una afirmació comparable a un sudoku de nivell 10.

Sóc plenament conscient que tot va a ritme de twitter i les coses es diuen amb un estil impactant, el·líptic, sincopat, ràpid, sintètic i la comunicació sembla estar feta per missatges en clau només per a iniciats, però això no eximeix de dir bajanades o de crear confusió. Així, la presència d'ADN de cavall en productes comercialitzats com a carn de vedella és un frau al consumidor però és, sobretot, un frau en l'etiquetatge que posa sobre la taula el debat sobre la informació que el ciutadà té sobre el menjar i sobre els olis, greixos, conservants, colorants i sucres. Vaig córrer a treure de la nevera la lasanya a la bolonyesa i els tortellinis. També em vaig treure les ulleres perquè, a més del dèficit d'atenció i de la sordesa temporal, tinc la vista cansada o presbícia i em costa llegir, a causa de la lletra diminuta, l'etiquetatge dels productes, com si pogués aclarir si hi havia carn de cavall, de zebra o de foca. Més em va costar entendre el que estava escrit a l'etiqueta. Diferenciar quan E és un additiu químic o natural i haver de buscar a internet que E-440 és una pectina que prové de la poma, que serveix per espessir i que E-322 forma part del rovell de l'ou i és un estabilitzant. Les meves limitacions només em permeten arribar a saber reconèixer la marca del maquillatge de la Betty de la sèrie Mad men veient la caixeta (és Chanel) que treu del tocador del lavabo del restaurant francès Le lutèce de Nova York, per bé que em perdo entre acidificants, antioxidants, aromatitzants nutrients, proteïnes, hidrats de carboni, grasses, sodi, vitamines, olis de coco, de palma o greixos hidrogenats.

La darrera sorpresa ha estat constatar que hi ha a la venda una aigua baixa en calories. L'aigua no en té de calories. El que tenen, i molta, els publicistes és imaginació i els consumidors com jo, ignorància. Per això decideixo agafar la lasanya i els tortellinis i llençar-los a les escombraries amb el seu embolcall de plàstic. ¿Però a quines? Perquè quan creia que havia entès la complexitat del món de les escombraries i de la seva correcta separació i tria, va sortir una publicitat a Catalunya amb un videoclip de comèdia musical. Al monorim d'¿envàs on vas? unes clòniques de les magnífiques The Supremes et deien que l'estaves espifiant; que encara que siguis de plàstic, al groc no hi aniràs. Bé, elles afirmaven que “al groc no vas”. I jo crec que, de camí al contenidor es va perdre el pronom hi, tot i que no tinc els coneixements necessaris per afirmar-ho, amb la mateixa contundència que el comentarista del futbol feia el seu pronòstic sobre el partit de Copa del Camp Nou.

Les pubilles reciclaires, que amb el nom de The Mamzelles van obrir la darrera edició dels Vespres d'Estiu a Sant Julià, em van provocar un autèntic trasbals. Quan et penses que ho saps tot, que ho fas bé i que saps què va a cada color, has de tornar a començar fins al punt que em pensava que el lema de la campanya era envàs, ¿de què vas? encara que reconec que allò altre que cantaven d'envàs de perfum, patapum! em va deixar esmaperdut. El millor de la campanya és que ja s'ha acabat perquè sinó, hauria cregut que era una crida als militants del PS per votar per les dues opcions en què s'ha dividit el partit: ¿PS on vas?. Separa bé és la teva responsabilitat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.