Foto: EL PERIÒDIC

Fa una setmana, en el discurs de l'Estat de la Unió, Barack Obama va dir que el seu govern «no ha de fer promeses que no pot complir, però ha de mantenir les promeses fetes». Ho va afirmar un dia després que Rajoy proclamés el seu últim mantra, repetit en el Debat de l'Estat de la Nació: ell ha incomplert les seves promeses electorals, però ha complert amb el seu deure. El president ha de sentir-se molt orgullós de la troballa, atesa la seva reiteració, encara que la frase evidencia una concepció desviada i molt perillosa de la democràcia, un sistema polític en el qual el principal deure dels governants és complir els compromisos que els van portar al poder.

Aquesta nova formulació del contracte polític no és només greu per a la imatge de l'actual president sinó que és el brou de cultiu ideal perquè proliferi la desafecció política dels ciutadans i s'obrin buit propostes populistes.

Rajoy va deixar palpable en el debat que l'aclaparador suport parlamentari és inversament proporcional a les seves debilitats manifestes. Esgrimir com a raó del seu viratge el descobriment de la gravíssima situació a la qual Espanya s'enfrontava quan la va estar proclamant als quatre vents durant quatre anys no és de rebut. O no s'assabentava del que ell mateix deia o va mentir. Promoure un gran pacte contra la corrupció sense articular la mínima autocrítica sobre la situació crítica del seu partit no sembla la millor manera d'inspirar confiança en la proposta. Anunciar una segona generació de reformes que anirà complint «en la mesura que les circumstàncies ho vagin permetent» tampoc anima molt. I deslegitimar el discurs del seu adversari tirant-li a la cara el passat del seu partit, jutjat i en els tribunals i a les urnes, no és la millor manera de fer pedagogia democràtica.

Rajoy fia el seu futur immediat a la seva sòlida majoria parlamentària i a la debilitat de qui des de l'oposició podria plantar cara. I confia que una recuperació econòmica en els pròxims tres anys faci oblidar als ciutadans les promeses incomplertes, convençuts sobtadament que el fi justifica els mitjans. Però les coses no funcionen així. La revisió de com van acabar els seus mandats González, Aznar i Zapatero, per menysprear la talla de l'adversari, per mentir als ciutadans en un moment crític, o per considerar, com ell ho fa avui, que el deure messiànic pot passar per sobre que el compliment del promès, pot proporcionar pistes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.