Ja fa quatre anys que vam entrar al túnel de la recessió. Anys de decreixement. Ciutadans amb menys recursos i aparició d'una nova categoria social al nostre país: els aturats, que veuen la seva vida tan fosca com la negror del llarg túnel de la crisi, del que no s'albira la sortida. No se'n parla prou d'ells. No sabem quan tornarem a la situació de plena ocupació, aquella que havíem viscut fins l'aparició de la cara oculta del capitalisme. Sí sabem que quan els diners circulaven perquè l'activitat econòmica permetia l'increment dels beneficis (després demostrat fictici), vam viure tots plegats en la inconsciència de l'abundància. Els diners de l'activitat privada fluïen atrets pels negocis. Els diners públics eren administrats com si no tinguessin límits i el dèficit anava creixent amb alegria. Calia fer coses, encara que no es tinguessin els diners per portar-les a terme. El crèdit, després ferit de mort, sortia amb facilitat dels bancs. En ocasions aquests diners públics s'ocupaven en projectes absurds o innecessaris. Un exemple: el túnel de les Dos Valires. Es va tirar la casa per la finestra. Dos túnels de pràcticament tres kilòmetres amb dos carrils en cada sentit, per a un volum de circulació que s'ha demostrat que no respon a les expectatives ni a les necessitats. 170 milions d'euros va ser una quantitat massa important com per enterra-la en una obra que uneix dues valls que no tenen el pes demogràfic ni comercial suficient per a una obra d'aquest tipus. Sense oblidar els set treballadors que van deixar la vida en la seva construcció. De cap manera es pot responsabilitzar els polítics d'aquesta desgràcia, però sí que se'ls pot retreure la manca de visió d'estat a l'hora de fer servir els diners públics. El problema d'aquests diners és que són de i per a la comunitat. És, però, aquest un terme tant eteri que es dilueix en el joc polític dels interessos particulars, quedant els interessos generals en el llibre de les bones intencions, que solament serveixen per fer bonic. Abans s'havia fet el túnel del Pont Pla, de poc més d'un quilòmetre amb un carril per cada sentit i amb prou volum de circulació com per portar-lo a terme. Després es va fer, en un projecte ferit de mort, el túnel de la Tàpia, mig kilòmetre amb tres carrils, que és el que suporta el major volum de trànsit i que soluciona, solament a mitges, unes entrades i sortides al país pel sud, que és per on entren la major part dels vehicles que ens visiten.

Per a més informació consulti l'edició en paper.