Resulta fascinant sentir --tal com ho explicava un corresponsal a la zona-- que la policia marroquina de la frontera espanyola amb Melilla assegurava que no podia intervenir en els boicots perquè calia respectar la llibertat d'expressió dels ciutadans, així com la seva ideologia política. Déu n'hi do que hagi de sentir aquestes coses i posar cara de póker. Doncs no. Aquí l'únic aficionat a mirar impertèrrit situacions vergonyoses sembla que és el nostre ministre d'Exteriors i, per extensió, aquest Govern que, segons assegurava el seu vicepresident tercer, Manuel Chaves, "sap molt bé el que ha de fer amb Marroc". I nosaltres, els ciutadans, sabem que ho sap: mirar cap a una altra banda. Com mira cap a una altra banda quan la dissidència cubana reclama inútilment suports, quan el colpista president veneçolà ens ridiculiza, quan don Evo no dóna lliçons d'història, etcètera.

¿Sorprèn realment aquest deixar fer, aquest no voler assabentar-se de les coses o treure'n importància? Doncs no: és l'estil que Zapatero té i és l'estil que Zapatero vol: mai passa res incòmode i, si passa, com si no passés. Però negar la realitat no fa que desaparegui. Al contrari, amb personatges com el rei del Marroc, el colpista Hugo Chavez o el ressuscitat Fidel --a qui ara li agafa per anunciar la tercera guerra mundial no se sap ben bé per què--, doncs amb personatges d'aquesta mena, com més callis, més et mengen. Però el gloriós tàndem Zapatero/Moratinos creu que el millor és dormir i callar, com el nuvi de la rateta presumida, i deixen als seus intèrprets mediàtics que ens expliquin a tots la inactivitat d'aquest duo tan escassament dinàmic.

Cuba: la política de no parlar amb els dissidents ha donat bons resultats i ja tenim aquí a alguns excarcerats. Que en realitat fos l'església catòlica cubana la que ho va aconseguir tant és. El Marroc: les relacions són excel.lents i el Govern sap molt bé el que fa, segons Chaves. El que fa el Govern --que no té ni idea de què fer-- és ajudar amb immenses quantitats de diners un país ric que viu en la misèria per culpa d'una monarquia teocràtica i corrupta. El que fa el Govern és comprar al comptat "les relacions excel.lents" i quan les relacions deixen de ser excel.lents, es continua pagant i es crida el rei per veure si hi pot fer res.

Ja sé que hi ha interessos comercials, protecció francesa, permisos que demanar als EUA; però quan un país perd la seva autoritat moral i ho consenteix tot, no solament no protegeix aquests interessos sinó que els posa en perill.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.