Diuen els experts que el que sentència un debat és el balanç de la gestió que precedeix el temps en què se celebra. Si tenen raó, amb el seu discurs inicial en què Rajoy va reconèixer que a Espanya en l'últim any s'han perdut prop d'un altre milió de llocs de treball, es va arriscar a perdre'l. Sobretot quan va afegir que no parlaria de «brots verds» perquè en l'horitzó actual de la recessió en la qual encara estem instal·lats, no hi havia ocasió per a això. Va dir que no parlaria de llums al final del túnel, però si va afirmar que «Espanya té el cap fora de l'aigua», metàfora arriscada perquè equival a reconèixer que seguim amb l'aigua al coll. . Semblava que havíem tornat a la sessió d'investidura amb arguments que, un any després d'arribar a la Moncloa i controlar el BOE, sonen a disculpa de mal pagador. Es va estendre en el diagnòstic, però no va aportar explicació per al fet més rellevant del que portem de legislatura que tenim prop de sis milions d'aturats. També va parlar de la crisi bancària, va agrair als nostres creditors europeus l'ajuda en forma de 40.000 milions d'euros –a baix interès, però a retornar–, però no va dir sobre la responsabilitat contreta pels responsables de la fallida tècnica de bona part de les caixes d'estalvi. Molts d'ells polítics o nomenats pels polítics. S'al·ludeix al pecat però, igual, que en les mencions a la corrupció, no es parla dels pecadors. És com si res del que coneixem, poso per cas en relació amb el cas Bárcenas, concernís al partit que presideix. No estan de més algunes de les mesures que proposa a manera d'avís a futurs navegants al pantà de la corrupció (Auditories de la situació patrimonial dels alts càrrecs al final del seu mandat, i reforma del Codi Penal per endurir les penes per delictes d'aquesta naturalesa), però l'experiència diu que més que amb normes el que de veritat dóna resultats és tallar sense contemplacions amb els corruptes i fins ara en aquest registre tot han estat dubtes quan no ocultacions. En fi, crec que on el president del Govern va estar a l'altura de l'ocasió va ser quan en parlar del desafiament plantejat pels partits nacionalistes que promouen unilateralment un procés separatista, va recordar que al marge de la Constitució «seria impossible cap acord». No va citar expressament a Catalunya, però tothom va entendre als que estava enviant el missatge. Pels seus comentaris posteriors a la Sala de Premsa del Congrés, va quedar clar que Duran i Lleida s'havia donat per al·ludit. En fi, tot i les admonicions, també en aquest assumpte sembla que seguim amb l'aigua al coll.

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.