Foto: il·lustració de jordi casamajor

Tot canvia sota el sol, i hi ha poca cosa que dura més que el cultiu de les trumfes. Fa uns deu mil·lennis, els pobles andins van domesticar la patatera (que també es diu pataquera o creïllera). A Europa es cultiva des de fa una mica menys de cinc segles: tot i que és un termini que no té res a veure amb la tradició mil·lenària d'Amèrica Llatina, la majoria dels pobles perceben la patatera com una planta típica, local, del poble. Aquí, a Andorra, també ho fem. Recordo un tast gastronòmic que es va fer per trobar les millors varietats de les trumfes andorranes, no me'n recordava dels resultats, però per a què els poguéssiu aprofitar, els he tornat a buscar. Segons el president de l'Associació de Pagesos i Ramaders d'Andorra, Miquel Font, «la Naga és la millor per fregir, la Noisette accepta totes les preparacions i l'Anaïs i la Florice s'han de consumir bullides». Ara ja ho sabeu (aquells qui no ho sabíeu abans, és clar). No sé si sóc jo però em sembla que mai no hem fet cap tast semblant per a la resta de les hortalisses (carrotes, albergínies, cogombres...).

A més a més, de 2008 a 2011 es va desenvolupar el Pla de recerca sobre la trumfa de qualitat andorrana realitzat per l'Associació de Pagesos i Ramaders amb l'ajut del Govern d'Andorra i el patrocini de la BPA. Aquí es parlava de les altres varietats cultivades tradicionalment al territori andorrà: Kennebec, Institut de Beauvais i Red Pontiac. Les trumfes són –ho dic sense dubtar-ne gaire– l'hortalissa nacional i preferent de casa nostra. Ho són gairebé de tot arreu: d'Amèrica Llatina, d'Irlanda, de Polònia, d'Alemanya, de Rússia. I és evident que l'home ve de la patata, com deia la Trinca. «Sembla estrafolària aquesta teoria / Però es funda en uns fets que veiem cada dia».

La paraula russa per dir patata ve de l'alemany kartoffel, i habitualment se substitueix amb una versió més russificada, més familiar: kartoixka. «Mentre hi hagi trumfes, no passes gana», declarava la meva àvia rotundament, i plantàvem un munt de patates, tota la part de darrera de l'hort. Als campaments d'estiu es cantava la cançó de la kartoixka: «Et saludem, estimada patata: amb tu podem fer un camí més llarg». No me l'estic inventant, aquesta cançó: en primer lloc, no tinc tanta imaginació, i a més a més, qualsevol rus de trenta-cinc anys cap amunt us pot confirmar que existia, es cantava a tot arreu: «Qui no ha menjat patates, no s'ho ha passat bé». Veníem de la terra on l'escassesa de mitjans, de menjars, de béns materials, almenys oficialment, es considerava una cosa bona.

Avui, com mai potser, tinc la tendència de pensar en el que significava, per a mi, la terra russa. Tot i que sempre se'ns havia educat en clau patriota, no teníem gaires símbols tangibles de l'esperit rus (a diferència d'aquells que tenen els americans: l'hamburguesa, els texans, la Coca-Cola, Mickey Mouse i altres coses del Disney...) Nosaltres, d'aquests, no en teníem gaires. “L'esperit rus” es formava a base de patates al caliu, culleres de fusta decorades en groc, vermell i negre, xals a la gitana. La literatura, fins i tot la clàssica, solia fer-nos veure l'enormitat dels abismes de la famosa ànima nacional. La música... si aneu als concerts d'aquesta setmana, al incomparable cor de Piatnitsky que cantarà avui a les 21:30 al Centre de Congressos, a l'actuació del ballet el dimarts, sabreu què significava, per a nosaltres, la música. Ho era tot: l'emoció, el sentiment, l'aliment bàsic. L'equivalent espiritual de pa i d'aigua. De casa, de la llar. De trumfes al caliu.

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.