• Els intents de control no sempre són descarats i frontals, de vegades el procés és més subtil

Foto: NOE

Vivim en temporada alta de corrupcions relacionades amb el poder polític a Espanya (al voltant de 700 sumaris amb polítics implicats) i el paper de la premsa i els periodistes és al punt de mira dels gabinets d'agitprop dels partits que se senten amenaçats per la difusió de notícies relacionades amb presumptes o ja demostrades corrupteles. Desacreditar el periodista portador de les males notícies és un esport tan antic com freqüent la col·lusió entre política i negocis al marge de la llei.

Sent veritat que hi ha mitjans que no són especialment gelosos en el procés de verificació de les fonts informatives i que es deixen portar per la urgència de la notícia (contra els excessos hi ha el Codi Penal), no és menys cert que en els últims trenta anys la contribució de la premsa de qualitat a la necessària transparència de la vida pública espanyola ha estat fonamental. Si escàndols van haver-hi amb la que denúncia va provocar dimissions de ministres i fins i tot relleus de govern, va ser perquè la investigació periodística va obrir el camí per la qual després van actuar els tribunals. Sense premsa lliure no hi ha democràcia per molt que els pesi als que per sentir-se fora de perill de les conseqüències dels seus actes maquinen per controlar o callar els mitjans hostils o no excessivament afins. Els intents de control no sempre són descarats i frontals, de vegades el procés és més subtil.

Consisteix en què no es publiquin les notícies incòmodes. És una mena d'acord de silenci que a poc a poc degenera en el relat d'una realitat política fingida o aliena al moll dels problemes que preocupen a la societat. L'actual crisi industrial i financera que tants estralls està provocant en les redaccions, afavoreix el control dels mitjans.

Aquest és el mal que aguaita. Si quan governava el PSOE, des de les altures, s'intentava desacreditar els mitjans i als periodistes que van denunciar els escàndols de l'època (els GAL, Roldán, Filesa, al BOE, etc), ara que governa el PP i l'opinió pública està expectant volent saber tota la veritat del cas Bárcenas, el suposat cobrament de sobresous, la Gürtel o el cas que afecta l'actual ministra de Sanitat, estem començant a escoltar una música semblant. Un concert de veus l'objectiu no és altre que desviar l'atenció del que realment importa. El que els ciutadans volen saber. Als que es presten a aquest joc caldria recordar una frase de François Mauriac escrita després d'un segrest del setmanari L'Express: «Dubto que hi hagi per a la premsa un delicte d'indiscreció. Però hi ha un delicte de silenci. A l'hora d'arreglar comptes, no se'ns acusarà d'haver parlat sinó d'haver callat». Com diria un altre dels grans, Ben Bradlee, director del Washington Post quan va esclatar el Watergate: «Davant els casos de corrupció del millor és veritat, i si pot ser tota la veritat, molt millor». Doncs, això.

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.