Foto: il·lustració de jordi casamajor

A la ciutat ucraïnesa de Kamianka-Dniprovska, al carrer Gógol, hi ha un monument al tomàquet. És un tomàquet de 600 quilos en un pedestal de pedra que porta una inscripció: «Glòria al tomàquet!» El monument es va edificar per iniciativa dels ciutadans agraïts que consideren el tomàquet el seu benefactor: la majoria de la població de la ciutat està empleada al sector de la venda dels tomàquets, cogombres, carbassons, albergínies i maduixes al major. Les autoritats asseguren que els visitants estrangers que passen per la ciutat no es perden l'oportunitat de fer-se una fotografia amb el monument.

Els monuments semblants no són una raresa als països de l'antiga Unió Soviètica. Així, a Tomsk (Rússia) trobem un monument a la felicitat i un monument a les espardenyes d'estar per casa, i a Moscou, el monument al primer tamboret de la terra russa (d'uns quatre metres d'alçada). I han sigut prolífics amb els monuments al menjar: als ous, a diferents tipus de peix (com a menjar), al pernil (Ucraïna), al cogombre (Bielorússia), a les taronges, a la poma, a la síndria. A Sant Petersburg, hi ha un monument al pa. Potser aquí, a Andorra, ens faltaria un monument al pa amb tomàquet, un símbol nacional que compartim amb els catalans.

És bo que es facin monuments a allò que veritablement s'estima. L'obra d'un artista hauria de reflectir el que més li agrada. Andy Warhol hi estava d'acord. Solia dir: «Mireu a la superfície dels meus quadres, mireu les meves pel·lícules, mireu-me a mi: aquí sóc jo. No hi ha res d'amagat darrere». Feia partícips de la seva obra les coses i persones que li provocaven forts sentiments: tant per les confidències dels seus contemporanis com a simple vista, es veu que li agradava la coca-cola, els diners, les estrelles de cinema i la sopa.

De totes les sopes de Campbell que va arribar a immortalitzar (al quadre titulat Llaunes de sopa Campbell, de l'any 1962, apareixen totes les 32 varietats de sopa produïdes per la marca en qüestió), la que més s'ha repetit i més se'ns ha quedat a la memòria és la sopa de tomàquet. És evident que avui en dia els tomàquets tenen un reconeixement internacional. Es mengen en sopes calentes i fredes, en salses, amanides, conserves i melmelades. Quan jo era petita, collíem els tomàquets encara verds, per a que la tomatera en comencés a produir més, i els posàvem a diversos llocs de la casa (a l'ampit de les finestres, a la part de dalt dels armaris, a la veranda): jo cada dia mirava si hi havia tomàquets ja vermells i me'n menjava uns quants.

A la cuina russa, són populars i s'utilitzen bastant, tot i que potser no tant com a la mediterrània. Es considera que menjar tomàquets (ni que sigui en forma de ketchup) et posa de bon humor. Els antioxidants que contenen són eficaços protectors contra diverses malalties perilloses. Ara bé, quan els tomàquets van arribar al continent europeu, els jardiners els cultivaven com una planta decorativa i es pensava que afegir els seus fruits a l'alimentació podia ser nociu. Els estatunidencs expliquen una anècdota sobre el cuiner subornat que volia enverinar George Washington preparant-li un plat de tomàquets: el primer president americà es va menjar el plat i va continuar sa i estalvi, tot ignorant la traïció planificada. Els italians anomenen els tomàquets pomodoro, poma d'or: al mercat italià, els tomàquets de color groc són especialment populars. Entre les coses estimades per Josep Maria de Segarra també hi figurava el tomàquet d'or, el de «l'horta escanyolida».

Per a més informació consulti l'edició en paper.