No hi ha pitjor cec que el que no vol veure i en aquest registre hi ha els líders dels principals partits polítics. A la sessió parlamentària de control al Govern, Rajoy i Rubalcaba van representar una escena que semblava extreta del Tartufo de Molière. El segon preguntava al primer què pensava fer per acabar amb els casos de corrupció que apunten al seu partit i el primer li responia que posats a donar consells: «no se li acudia res més que fer-li la mateixa recomanació que m'ha fet vostè a mi». El diàleg de la paella i el cassó. Cayo Lara va preguntar per Luis Bárcenas, però no va obtenir resposta, el president del Govern que també ho és del PP, fa veure com que no recorda que va ser ell qui el va nomenar-lo tresorer del partit. Parlant d'oblits, Rubalcaba, president de la Fundació Idees, també fa com que no sabia res del cas Mules, tot i que el novembre del 2011 ja s'havien publicat notícies sobre els sobresous que portava aquest ocell a càrrec dels contribuents, perquè –no hauríem oblidar–, les fundacions –totes–, reben diners de l'Estat.

Enfront dels casos flagrants de corrupció que estan a les portades dels mitjans, el president del Govern anuncia una «llei de transparència». La qual cosa és tant com dir que no pensa fer res. Res per tallar d'arrel amb l'origen del problema que no és altre que el finançament encobert dels partits polítics a través de partides obtingudes amb càrrec a comissions obtingudes de les empreses que aspiren a fer-se amb contractes d'obres públiques. En el cas de Catalunya, el famós «3 per cent» de què va parlar Maragall. En aquest entramat que de vegades aflora hi ha pòtols amb nom i cognoms que s'aprofiten per ficar la cullera i portar-la a Suïssa, Andorra o les Illes del Canal. El pitjor de la corrupció associada amb la política és que resulta abrasiva per al sistema. En la seva ceguesa voluntària els polítics no veuen que el grau d'indignació i cansament de la gent és molt notable. El reflecteixen les enquestes i ho diu el carrer. És un clam cada vegada més potent. Amb sis milions d'aturats, els desnonaments que no cessen, els milers de jubilats estafats amb les preferents i una classe mitjana cada vegada més explotada pels impostos, el cabreig del personal va a més després d'observar que la minoria privilegiada que viu de la política ni pateix les inclemències de la crisi ni dóna senyals de voler tallar amb les males pràctiques que desemboquen en els casos de corrupció. Qualsevol dia, qualsevol espurna, posarà tot això de cap per avall. Al temps.

Per a més informació consulti l'edició en paper.