Foto: EL PERIÒDIC

Als museus és el lloc on em sento amb més seguretat, afirma Artur Ramon, crític, historiador d'art i coneixedor de primera mà dels objectes, de les col·leccions i dels museus del món. Probablement no és l'única persona que experimenta aquesta sensació. En qualsevol medi per desconegut que sigui, l'existència d'un lloc amb aquesta denominació, la de museu, tranquil·litza perquè indica que allí hi trobarem coses interessants, que estaran ordenades –l'ordre no vol dir una idea cartesiana, ni cronològica ni de matèries- per anar a descobrir alguna cosa. Des de la manera de presentar-se, als temes seleccionats, l'activitat museística s'ha convertit en una expressió universal que anticipa, i de quina manera, la globalització econòmica. Les obres d'un país han anat a parar a les antípodes, les col·leccions privades han adquirit allò que va pagar el poble, la formació dels gustos es va elaborant des d'aquestes institucions i som capaços d'apreciar, per exemple, el valor ritual de màscares de fang des d'una postura estètica que ens ha fet oblidar els cubistes, amb la mateixa tranquil·litat que havíem après que la Gioconda és una obra mestra de la pintura universal. Per aquesta seguretat sobre el valor del patrimoni mundial, alguns centres o algunes activitats s'han convertit els fenòmens de masses. Ja no són allò que deia Antoni Tàpies, llocs on poder anar a meditar, a pensar, pel silenci que els domina i la tranquil·litat que traspuen. A l'espai exterior es conjuren tots els perills, però actualment sembla que és l'espai virtual el que, sense existir físicament, ens posa davant tant de les oportunitats d'accedir a una informació il·limitada i com davant de riscos inèdits d'un abast encara no explorat. Quan les mateixes manies de l'espai sensorial es filtren per la xarxa, es materialitzen d'una manera ben preocupant. Hem de freqüentar el museu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.