Foto: EL PERIÒDIC

Vull partir d'una premissa històrica, Catalunya és una Nació dins de l'Estat espanyol i avui per avui l'únic camí en democràcia per resoldre les relacions de Catalunya amb Espanya és exercint el dret a decidir, el dret d'autodeterminació dels pobles. Hem tingut molta paciència, especialment des del trencament del pacte constitucional amb la sentència del Tribunal Constitucional contra un Estatut, que desprès de ser «convenientment retallat» va ser aprovat per les Corts espanyoles, i refrendat pel poble de Catalunya. Aquest menysteniment de la voluntat de la ciutadania de Catalunya va ser el punt de partida d'una nova situació de les relacions entre Catalunya i l'Estat Espanyol. Per part del qual s'ha incrementat el procés de recentralització manifestat, entre d'altres coses, per els múltiples atacs a la llengua i amb el no pagament de la Disposició addicional tercera de l'Estatut, dient no al Pacte Fiscal... A Catalunya una majoria de ciutadans hem dit prou a aquesta situació d'humiliació constant i ja no es pot acceptar cap relació amb l'Estat que no sigui d'igual a igual. Per això volem poder exercir el nostre dret a decidir.

El Parlament, el passat 23 de febrer, va aprovar una Declaració de sobirania i el Dret a decidir, amb 85 vots a favor, cosa que representa el suport del 62% dels parlamentaris. Estem davant un punt de partida per iniciar el procés necessari perquè la ciutadania de Catalunya pugui decidir el seu futur nacional col·lectivament, està clar que això és el dret a decidir. El que em preocupa és la sobirania. Sempre he volgut esbrinar la diferència entre el concepte de sobirania i el d'independència, que en segons quin context són sinònims i en segons quin, no. El diccionari ens diu que «la sobirania és la qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder». Per tant, si Catalunya és una nació, també és un objecte polític i sobirà. Tots sabem però, que aquesta afirmació no és compartida, no solament pel jacobinisme del govern central, sinó també pel 30% dels nostres parlamentaris.

I per a més inri, sempre per damunt de la sobirania del poble de Catalunya, hi ha la «sobirania de la santa Constitució» .Vull dir que s'ha endegat un procés, certament un llarg camí que veurem fins a on arribarà o fins a on ens durà. Podem veure el vas mig ple o mig buit, m'agradaria ser optimista però després del fracàs de l'Estatut, amb el qual hi havia posat moltes il·lusions i sabent com les gasten els governants del PP, em costa ser-ho. Tot i que hi ha una realitat que m'obre una petita escletxa d'esperança, i és Europa, per a algú potser és un brindis al sol, per a mi no. El fet de formar part de la Unió Europea, encara que sigui en hores baixes, és una garantia perquè des de Madrid no ens puguin enviar el setè de cavalleria.

Per a més informació consulti l'edició en paper.