Un dels temes més interessants en la filosofia de les acaballes del s. XX i principis d'aquest segle, és la filosofia de la història. No és un tema baladí, sinó tot el contrari perquè ens trobem en el món de l'instant, on tot, en tot moment se sap poc després d'ocórrer. És com si el nostre present fos simultani a totes les realitats siguin properes o llunyanes.

En aquest present continu, va haver-hi qui en una exultació del descobriment va creure com el present ja no aportaria res de nou, sinó que pensava que hi hauria una continuïtat del mateix. La fi de la història va ser durant un temps una important qüestió filosòfica que, com en tota història, un esdeveniment imprevist (l'atemptat a Nova York contra les torres bessones) el va fer desaparèixer per convertir-la en una simple conversa de cafè.

En aquest sentit, el present és sempre enriquidor i creador de la història. La qüestió és saber a partir de quin moment comença la història, en saber quan un esdeveniment esdevé un fet històric, i sobretot en saber quina és la interpretació adequada dels fets passats.

I el més interessant de tot plegat és quan intentes llegir el present endevinant quins fets presents es convertiran en girs que identificaran una època històrica.

En els diaris d'aquests dies en podem llegir unes quantes notícies que s'entreveuen com a possibles candidats. Un d'ells se'ns dubte seria la investidura del segon mandat del president dels Estats Units.

Però mirant al nostre país un d'aquests moments s'entreveu ja ara en el que serà el proper congrés del Partit Socialdemòcrata, potser llavors és quan es consolida la renovació del líder i la resta dels càrrecs d'aquest partit, o potser és a l'inversa i s'entreveu la seva escissió, trucant així qualsevol opció de ser, ja no sols una opció a mig termini d'arribar al govern, sinó que es trunca com actual grup d'oposició al parlament.

Un altre dels que s'entreveu és la creació d'un ministeri de la Presidència des del qual s'arribi a reorganitzar la històrica estructura administrativa del nostre país. Potser així s'aconsegueixi una organització dels comuns treballant de forma coordinada que elimini les duplicitats en les administracions locals, i concentri la seva gestió.

Sigui com sigui, no es pot deixar de seguir el present, a través d'ell, la història sempre continua i no resulta mai avorrida. Sempre hi ha quelcom inesperat que pren força i recull la nostra atenció. Però no és sols un esdeveniment el que marca la història sinó tots aquells fets que els rodegen.

Si resulta interessant llegir el present interpretant-ho en clau històrica, resulta molt més interessant participar com a actor del seu present i no sols viure'l en passivament des del sofà de casa. No és una qüestió d'arrogància sinó de vida.

Per a més informació consulti l'edició en paper.