• Ha estat un intèrpret o intermediari entre els metalls i nosaltres, entre el seu llenguatge i el nostre

Foto: EL PERIÒDIC

D'entre les dues mil escultures que ha deixat realitzades Andreu Alfaro i Hernàndez, nascut i mort a València, concretament el 5 d'agost de 1929 i el passat 14 de desembre del 2012, n'ha tocat sortosament alguna, també a Andorra.

I de la seva obra més representativa, que està exposada en espais públics, la que s'ha considerat, separadament i alhora constructivista, minimalista, autodidacta, informalista, transavanguardista, compromesa, lírica, geomètrica, abstracta i monumental, en podem contemplar a tothora una a la rotonda de la Margineda, a la parròquia d'Andorra la Vella, en ocasió de la commemoració del segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana que es va celebrar l'any 1986, i que es va instal·lar i inaugurar el dia 7 de maig d'aquell any.

Congrés en el qual hi van participar el copríncep Joan Martí i Alanis com a president d'honor; Francesc Cerqueda i Pascuet, síndic general i Roc Rossell i Dolcet, conseller de cultura, ambdós en la Comissió d'honor; Marc Vila i Riba com a president territorial i nombrosos congressistes a títol personal, institucional, empresarial o associatiu.

Els actes que es van realitzar a Andorra o amb la participació d'Andorra, foren la presentació del segon Congrés el 23 de novembre de 1985, la presentació de la moneda commemorativa del segon Congrés emesa pel Servei d'Emissions Episcopal, el dia 17 de març del 1986, una recepció a Casa de la Vall el dia 5 de maig del 1986 i els dies 5, 6 i 7 de maig del 1986 part dels treballs de l'àrea científica sobre llengua i dret a la sala de Govern i acabant-se amb la inauguració de l'escultura.

Lluny, a 80 anys, quedava el primer Congrés realitzat el 1906 que comptà amb la sola presència com a congressista honorari del «Concell Federal de Les Valls d'Andorra».

Alfaro ha estat, com l'ha definit Raimon en una cançó un «torsimany de metalls», és a dir un intèrpret o intermediari entre els metalls i nosaltres, entre el seu llenguatge i el nostre. Acer, alumini, filferro ... Ens els ha fet més pròxims i entenedors. I això ha estat capaç de fer-ho gràcies a les seves qualitats com a dibuixant i dissenyador gràfic. Es a dir a la seva capacitat de síntesi.

Aquesta capacitat que l'ha dut a conèixer en la línia l'element mínim, suficient i necessari per a poder a partir d'ella esculpir el que volgués, des de la pedra a fins i tot l'aire o qualsevol volum amb la definició de la seva silueta. Una manera d'esculpir constructivista per uns o deconstructiva per altres en estar feta a partir del traç o la línia que s'extreu del pla i es situa en l'espai, sola o acompanyada per altres com ella (sovint) o diferents. L'objectiu i alhora mèrit i traça és de saber definir-ne el camí just, l'inici i la fi. I alhora el significat.

L'obra de la Margineda és l'homenatge a la llengua catalana, a la nostra llengua, expressat de la manera més simple tot i poder semblar complexa. Es una barra que comença dreta per un extrem i alhora de doblar-se i ajuntar-se amb una barra d'iguals característiques va caient, girant o inclinant-se, sempre sobre el seu centre en un petit angle fins a posar-se plana, just al maig del camí recte que recorre, que està format per la unió de totes les barres, i a partir d'aquest moment en que es posa plana continua caient, inclinant-se més d'un costat però alhora aixecant-se de l'altre respecte a aquest centre de gir i doblament de barres. Una metàfora possible de la llengua que en el seu desenvolupament temporal va fent un cicle de caiguda i redreçament tot restant sempre la llengua la mateixa barra que es desplaça i s'ajup per un costat però es redreça per l'altre. La mateixa barra inalterable, persistent i útil al seu poble o societat al llarg del temps.

Una simple barra que segueix una simple línia invisible perpendicular a ella, en un dels seus dos plans, com a generatriu.

El moviment d'una simple línia recta incorporant un petit gir insinua corbes complexes per sota, per dalt, frontalment i pels costats, és a dir ens n'apareix una multitud de matisos que en conformen la seva riquesa plàstica o, en el cas de la metàfora, sintàctica.

I sempre la seva visió o percepció plàstica genera un volum que fa oblidar la línia i el gest i el fa veure plàsticament distint des de qualsevol angle. Un volum que es recrea en la seva diversitat de capacitat de recrear nous volums segons el punt de mira.

I tot i començar seriosament tard, a l'edat dels 44 anys, la seva obra que ha sabut resistir el pas del temps és representativa a nivell internacional, de la seva època, la segona meitat del segle XX, en haver-se sabut capbussar com cal, intel·lectualment, artísticament i esculturalment en els seus contextos propis, el del país valencià, el de la cultura catalana, i el món.

Per a més informació consulti l'edició en paper.