«A menudo los hijos se nos parecen y así nos dan la primera satisfacción”» Ho deia el Serrat a una de les seves cançons. Els fills, aquest perllongament nostre, també ens donen moltes preocupacions. Quan són infants es deixen portar i busquen en els pares la protecció que els permet avançar. Els pares tenim el desig amagat de que no els passi res de problemàtic. No volem que pateixin per res. Oblidem, però que no existeix una vida sense entrebancs que s'han de superar i que aquesta superació és la que ajuda a crear una confiança en ells mateixos, que es veuen capaços d'avançar. Oblidem també que, més important que els problemes que puguin tenir, és que vagin adquirint les eines que els permetin enfrontar-se, ells mateixos, als seus petits problemes. Aquesta confusió porta a pensar que el més convenient és que els pares els solucionem els seus conflictes. La nostra bona voluntat porta una càrrega d'inseguretat que fa que els fills es vegin incapaços de solucionar els seus assumptes i inconscientment demanen la nostra intervenció. Aquesta sobreprotecció, que ha agafat força en l'educació dels fills a les últimes dues dècades, lluny de solucionar res, el que fa és agreujar situacions que es podrien resoldre sense més dificultats. A l'adolescència les coses comencen a complicar-se i és en aquest moment quan molts pares aprenen el veritable significat de la paraula patiment. Els fills ja no es deixen aconsellar com abans i els progenitors deixen de ser la taula de salvació, que sempre surava en les seves tempestats, per passar a ser aquells que limiten les seves precipitades aspiracions de ser autònoms i sobre tot lliures. De vegades aquesta situació, quan es presenten problemes, provoca reaccions extralimitades dels pares, que tenen com objectiu recuperar una mena de confiança perduda. Estan augmentant les vies extraordinàries, com és el cas de les denúncies a la Policia, com si la intervenció d'aquesta autoritat fos la solució definitiva als problemes amb els que es troben els fills. Però lluny de solucionar-los el que s'aconsegueix és augmentar la dependència i minar l'autoritat dels pares. Oblidem que els problemes cal que els solucionin ells mateixos i que si els pares intervenim s'està magnificant una situació que, en la majoria de les ocasions, no té ni de bon tros la importància que li donem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.