Foto: Il·lustració de jordi casamajor

Un dia d'hivern, fresc com una síndria, dolç com una sorpresa. Es veu que els xinesos, per agrair a l'amfitrió o l'amfitriona un àpat, regalen síndries. També regalen síndries per celebrar la convalescència d'una persona que havia estat malalta, per desitjar-li una ràpida recuperació. Sí, potser degut al fet que la Xina, avui en dia, és el productor principal de síndries, els xinesos regalen síndries en moltes ocasions. Són totes bones: i m'agradaria regalar-te una síndria, però som a l'hivern, i no és temporada de síndries reals, «rodones, supremes i celestials», tal i com les descrivia Pablo Neruda. És temporada de síndries imaginàries. Per fer-les realitat, en un paisatge blanc, se sembren milers de lletres, negres com petites llavors. El meu regal, l'hauré de crear des de zero, ràpidament, per art de màgia que, com tots els arts, necessita seguir unes instruccions clares, precises. La seva raó de ser, la raó fonamental i fundacional, és correcta: la faré per amor.

Començarem amb una petita llavor comestible, plantada en un pam de terra íntegre, per no danyar les arrels delicades, i protegir-la de les glaçades, per a que es converteixi en una sindriera, en una planta amb flor que ens proporcioni fruita: la lluna terrestre pesant. Això, si t'agraden les llunes: no té per què ser rodona o el·líptica, podem idear-la quadrada, angular, com aquelles síndries cúbiques que cultiven els japonesos moguts per l'esperit de racionalització, per transportar-les aprofitant tot l'espai. La medicina ayurvèdica no ens aconsella menjar síndria quan el temps és nuvolat o plujós, però podem estar segures que una síndria que consisteix, en un 92%, de bons desitjos, amb un 6% de llum (la resta són vitamines) no ens farà cap mal un dia de sol i neu. Al cap i a la fi, només tenim la set de l'infinit. De l'harmonia i l'equilibri. Aquesta és la font de la que beurem, la fruita abundant de l'arbre de la set. I per a tots, d'aliment esplèndid, en tindrem prou. La portarem de viatge, com feien els guerrers nòmades, als quals les síndries servien de beguda i d'alimentació. Ens donarà salut, immunitat, cor fort; i amb la salut, arribarà la creativitat i la prosperitat. Si mai ens corroeix la tristesa, si ens angoixen els dubtes, ens relaxarem, ens desfarem d'aquests components nocius i tòxics, i la disciplina calmarà la ment errant. No en va, els faraons egipcis es reservaven síndries per a la vida que els esperava al món dels morts. No en va, Freud associava les síndries somniades amb els desitjos tan complerts com incomplerts (la vida onírica del cèlebre vienès era notablement més variada i misteriosa que la seva, tampoc gens avorrida, vida quotidiana).

Quan jo era petita, compràvem síndries a la verdureria a pocs passos de casa nostra. La recordo com una botiga amb poca complicació, en la qual, quan era temporada de síndries, només hi havia síndries, i quan era temporada de raïms, només es venien raïms, tot i que crec que en totes les èpoques de l'any s'hi podia trobar també carrotes i patates. Mai no sabíem com seria la síndria que hi compràvem: tot i que observàvem tots els petits rituals, mirant si s'ha engroguit al costat de la tija, donant petits copets per escoltar el soroll que feia i calculant quin pes hauria de tenir una síndria madura de la mida que havíem escollit, sovint no encertàvem, i comparàvem síndries entre veïns a veure qui havia tingut més sort. Avui, no ho haurem de fer. Serem afortunats. «El món», –com escrivia la poetessa Sylvia Plath a la seva mare, durant els seus primers anys d'universitat–, «s'obre als nostres peus com una síndria sucosa i madura».

Per a més informació consulti l'edició en paper.