• En un llarg viatge per la collada de Tosses el pare em va dur a visitar la Farga Casanova

Foto: NOE

Tot i fer un petit esforç de memòria familiar, i recercar alguna dada o paper que em pugui refrescar els records, no puc ajustar més la història que en aquest metre i vuitanta vuit centímetres la tarda anterior havia anotat el metge de capçalera a la meva cartilla de salut. Per tant i comptant que als 14 mesurava els mateixos metre noranta d'avui, si no ens hem començat a encongir, estem parlant de l'any 1976 o 77, en què en un llarg viatge per la collada de Tosses, fins arribar a Campdevànol, el pare em va dur a visitar la Farga Casanova.

No he oblidat la impressió, i especialment la sorpresa de veure com aquella música del martell damunt l'enclusa, a la cantonada de casa, o a les bordes baixant del Fener, o la ferreria que encara es conserva a casa la Teresa, a Cal Ferrer, a la Glorieta de Montesclado, es convertia en tota una orquestra de sorolls, picar i dringar de ferro contra ferro, davant uns homes que amb la cara vermella i un davantal de cuiro s'ho miraven mentre les espurnes del foc ballaven damunt seu.

El pare m'explicava com aquells motors anirien a Alemanya per a ser muntats, i camí d'Anglaterra on finalment farien sentir la seva potència a les motos BSA, però que el que els hi donava la força i la resistència eren aquelles mans dels homes de la Farga Casanova, que sabien dur al ferro la força de l'aigua que movia aquella indústria, i el foc que domava el ferro.

Foc a l'aigua, pensava jo, però quelcom ja em rondava pel cap, no acabava d'entendre aquell neguit per fer tants motors, tant de pressa i tant lluny d'on els muntarien i menys encara d'unes motos que les fabricaven a Birmingham.

Molts anys més tard, de conversa amb la padrina, en una de les nostres breus trobades, m'explicava com havia evolucionat el negoci del safrà, ella que havia viscut el negoci des dels anys trenta, fins finals dels vuitanta quan es va jubilar, i va ser la primera persona que em va parlar de qualitat de vida, i fent referent a que moltes famílies havien vist com la seva tasca en cultivar el safrà s'havia perdut, i com poques persones fien la mateixa feina amb maquinària i en nom de la qualitat de vida i el progrés.

Tornant al ferro, llegia fa uns anys algunes de les velles notes de viatge, i d'aquell a la Farga Casanova, recordava com el pare m'explicà en quin mal dia li va fer saber al propietari de la Foneria Ferrer, que a Alemanya havia vist els primers forns elèctrics. No en va voler muntar un o dos, si no que en poc menys d'un any havia canviat tots els forns pels nous, arruïnant l'empresa, malgrat haver rebut la distinció de la més moderna.

Em ve al record una frase del iaio, tot parlant la passada tarda a la sala de música dels pares d'un amic, de la delicada salut del seu pare, els negocis que no van bé fa anys, els problemes amb el personal, i com ha anat agafant un i altre gerent, i acomiadant un i un altre amb indemnitzacions molt altes, i menys marge de maniobra cada vegada per continuar endavant.

Deixo anar el comentari de que qualsevol activitat professional ha de tenir un concepte empresarial definit, mentre em rebat que el seu pare ja li havia dit des de menut que malament el que havia de tenir servei o personal.

Qui compra per necessitat, perd per obligació. Hi vaig pensant en la frase del iaio, mentre pujo cap a casa i faig mentalment la llista de gerents que l'hi he conegut en poc més de 10 anys, i els prop de 40 i tants professionals que han passat per la seva empresa, la majoria avui ben reconeguts i valorats en altres empreses.

M'adono que el pare em va ensenyar una carrera que avui no és que no s'ensenyi, és que s'ha oblidat i deixat de banda, en un afany o una exaltació malaltissa de l'ego, el sentit comú. El que aquell dia fa tants anys i amb els pocs de la meva infantesa em deien que allò no podia anar bé, malgrat la força d'aquells homes de la Farga, amb tant de viatge per acabar de nou aquells motors en una botiga del Principat o potser de Ripoll mateix, fent rodar una moto que havia passat per Alemanya, Anglaterra i havia tornat.

No m'he pogut estar, de pujar per Sant Antoni, baixar pel Fener, i deturar-me davant les bordes esperant poder flairar encara aquella olor del ferro, el carbó i la suor, mentre recordava aquell martell que inventava noves formes cada dia en el ferro roent, amb la saviesa apresa dels anys, i el sentit comú.

Per a més informació consulti l'edició en paper.