Tot i fer un petit esforç de memòria familiar, no puc ajustar més la història que en els 180 centímetres que anota el metge de capçalera a la meva cartilla de salut. Comptant que als catorze anys mesurava el mateix, si no m'he encongit, devia ser el 1976 o el 1977, quan el pare, en un llarg viatge per la collada de Tosses fins a Campdevànol, em va dur a visitar la Farga Casanova. No he oblidat la impressió i la sorpresa en sentir la música del martell i l'enclusa. Era la mateixa música que sentia a la cantonada de casa, a les bordes baixant del Fener, a la ferreria de casa la Teresa, a Cal Ferrer, a la Glorieta de Montesclado. Però, a la Farga Casanova es convertia en tota una orquestra de sorolls.

Era un picar i dringar de ferro davant uns homes que amb la cara vermella i un davantal de cuiro s'ho miraven mentre les espurnes del foc ballaven damunt els seus caps. El pare em va explicar com les peces que els homes esculpien a cop de martell anirien a Alemanya, on en farien motors que després embarcarien cap Anglaterra on donarien tota la potència a les motos BSA. El que els hi donava la força i la resistència eren aquells homes de la Farga Casanova que sabien dur al ferro la força de l'aigua que movia la indústria i domar-lo amb el foc. No acabava d'entendre aquell neguit per fer tants motors per portar-los tan lluny. D'aquell viatge a la Farga Casanova, també recordo com el Pare m'explicà en quin mal dia li va fer saber al propietari de la Foneria Ferrer, que a Alemanya havia vist els primers forns elèctrics. No en va voler muntar un o dos, sinó que en poc menys d'un any havia canviat tots els forns pels nous, arruïnant l'empresa que s'havia distingit per moderna. Qui compra per necessitat, perd per obligació.

M'adono que el pare em va ensenyar una carrera que s'ha oblidat en un afany o una exaltació malaltissa de l'individualitat: el sentit comú. El que aquell dia fa tants anys i amb els pocs de la meva vida em deia que allò no podia anar bé, malgrat la força d'aquells homes de la Farga. Aquells motors acabarien en una botiga del Principat o potser de Ripoll mateix, fent rodar una moto que havia passat per Alemanya i Anglaterra, i havia tornat. No m'he pogut estar, de pujar per Sant Antoni, baixar pel Fener, i aturar-me davant les bordes esperant poder flairar encara aquella olor de ferro, de carbó i de suor, mentre recordava aquell martell que inventava noves formes cada dia en el ferro roent, amb la saviesa apresa dels anys i del sentit comú.

Per a més informació consulti l'edició en paper.