contemplo el panorama desolador d'una Espanya que s'obre trista i desconfiada al segle XXI i tinc ganes d'escriure sempre la mateixa columna, de reclamar en aquest verger d'immoralitat política una mica d'honradesa, un indici de serietat, un gest de coherència. Escriure una i altra vegada la mateixa columna en nom de tots els ciutadans que han deixat de creure en gairebé tot, que contemplen, atònits, com funciona un Congrés que cobreix interessos partidistes, un Senat que porta dècades devorant diners de tots sense aportar absolutament res, una Justícia que triga anys i més anys a resoldre casos escandalosos –això quan no prescriuen pel camí–, uns sindicats que viuen de les rendes (de les rendes de tots, és clar) i una patronal insaciable. I a això, sumem governs autonòmics, provincials i locals amb les seves empreses públiques. M'agradaria dir-me a mi mateix que exagero. Però exagerar és necessari perquè la immoralitat s'ha fet propietària del sistema i la complicitat entre «ells» és el pa de cada dia –aquest pa que cada vegada és més difícil de guanyar per a la resta– una complicitat innecessària en el silenci, en la no denúncia, en el mirar cap a un altre costat. Aquí està l'arrel del problema: en l'absoluta impunitat en què es mouen els partits polítics i de la qual són deutores la resta d'institucions i de poders que en depenen, de la seva voluntat quan es reuneixen i decideixen en nom d'un poble sobirà, enganyat i empobrit. Més de tres-cents casos de corrupció sobre la taula, milions i milions d'euros que van i vénen de paradisos fiscals, noms i cognoms, gendres que exerceixen, sigles de partits, confessions desvergonyides... ¿On va aquest país on mai passa res? On va Espanya si el espanyols ja ni som capaços d'enfadar-nos davant tant d'excés. ¿On va aquesta classe o casta política que assisteix impertorbable a la caiguda en picat del seu crèdit? Cal recuperar la democràcia perquè en democràcia no hi ha tanta immoralitat, tant desvergonyiment i tanta submissió de tots a unes empreses que s'aixopluguen sota les sigles de partits. Aquesta columna l'hauria escriure una i altra vegada, perquè encara que sigui conscient de la seva inutilitat, els meus fills no em podran retreure que vaig callar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.