• Eren les darreries dels 70, el 29 de desembre del 1978, quan el Consell General l'elegí Síndic General

Foto: EL PERIÒDIC

«Si no enyores el passat, la mort no té de què parlar». Són mots d'un arquitecte. I, ensems, d'un escriptor-poeta: Joan Margarit, en el seu darrer llibre de poemes intitulat, Es perd el senyal. El vell Montanya penso, és una persona. Inversemblant en el «cosmos» en el què vivim, sembla ser que, només, es salven la música i l'art, em deia l'altre dia un gran amic. Jo no hi estic d'acord totalment: Si no hi ha persones, res de res. Només hi ha individus..., i n'hi ha tants! I tantes poques persones.

Vaig romandre amb Estanislau quatre anys com a Secretari de Sindicatura, Assessor Pedagògic, i no sé quantes coses més! Cal dir també, que vaig poder conèixer una gran persona i un gran polític, Dot Martí i Parramón, i aquell Consell General nascut el 28 de setembre del 1978. Els grans amics Consellers Generals de la Massana, d'Andorra la Vella, D'Encamp, de..., molts d'ells avui traspassats. Ai! Eren les darreries dels 70 del segle passat, concretament l'endemà de l'emblemàtic dia dels Innocents, 29 de desembre del 1978, quan el Consell General elegí com a Síndic General, Estanislau Sangrá i Font i Enric Paris i Torres, com a Subsindic General.

Una persona modesta i decent. I honesta intel·lectualment. Ai! Això ja en el segle passat. De no masses paraules, però d'ulls que fiblaven ulls. Alt, amb un to de veu entre enrogallat i greu, amb necessitat de connectar, però amb un respecte per l'altra persona, i amb un cert complex absolutament innecessari. Sabeu per què? Perquè tenia humanitat l'Estanislau Sangrá. Em sembla que, avui també. Jo havia estat, durant vuit anys! Secretari de les Sindicatures, Julià Reig, Marc Vila i Riba. I Antoni Aleix Santuré ! Un Síndic i dos Subsíndics diferents, avui, malauradament en un altre espai un altre temps, els tres. «Els pobles sense memòria no tenen futur», comenten els grans pensadors. I la memòria no són èxits, o el què ens agrada, sinó el què succeí, el què es va escoltar, el què es digué, el què es veié, el què es silencià..., també ! Andorra des dels 84-93, i després també, va ser un país de paràboles, d'al·legories, de metàfores... Sí, sí, la Constitució, o no més això, davant de la fotografia! I no era així, de cap manera ! Síndic prudent, algun cop, potser hauria hagut d'aixecar un xic més la seva veu. Però coincidíem en alguna cosa important, que després (parlo dels 70-80 del segle passat !) han copiat alguns: sumar i no restar. La corrupció ni augmenta, ni disminueix, arreu del món. És. I sempre ha estat. I sempre hi serà. En saben grecs i romans. Com les bones persones, també! Com els polítics honestos –n'hi havien, n'hi han... I n'hi hauran. A més, estic convençut que mai no es convenç a ningú de res. Ni del fet que sigui un xoriço, ni que es casi, ni que es divorciï, ni que accepti un càrrec. Després és clar, hi han (?) els que mai no es deprimeixen, i, curt o llarg, esperen «postres». La famosa «vinya del Senyor»! L'honestedat jo l'he viscuda i compartida amb moltes persones, però en concret en vull deixar testimoni d'una, de manera especial amb Estanislau Sangrá, Síndic General. Va ser una Sindicatura clau per l'esdevenidor del camí constitucional d'Andorra. Fou un gran impuls que aquella Sindicatura Sangrá-Paris, encomanés un informe a Zemaneck, un politòleg independent, per confirmar que Andorra volia, i devia ser un Estat.

Sense l'Informe Zemaneck, sense la proposta de la Reforma de les Institucions, aprovada per unanimitat pel Consell General, el març del 1978, i també per un llibre intitulat L'Estat Andorrà de Bartumeu, Mas i Morell, les coses no haurien anat tan ràpides. No tot comença al 93! L'honestedat és una idea platònica o bé una actitud humana, més enllà de la «idiotització» televisiva, també a Andorra? A l'inici dels meus 72 anys escric i signo, que he conegut persones intel·lectualment honestes, no masses. Una és Estanislau Sangrá i Font. Avui continua essent signe de l'honestedat intel·lectual. I, també, sense cap mot edulcorat. Crec que l'honestedat neix també en caus, en aquest cas en el familiar, el de la Francina, fills i filles, néts i nétes. L'honestedat intel·lectual, ai !

Per a més informació consulti l'edició en paper.