• Era un home culte, educat i refinat i molt viatjat. Parlava vuit idiomes i sabia més coses

Foto: NOE

Quan assistim a un concert, a una funció teatral o a una actuació de dansa, veiem el resultat final de tot un muntatge que es gesta molt temps abans i en el que hi ha intervingut un grapat de professionals. Cal mirar només els títols de crèdit d'una pel·lícula amb centenars de noms mentre el públic va abandonant la sala de projecció amb una informació que gairebé no interessa ningú, llevat de quatre gats entre els que jo m'hi compto. Per cert, les televisions espanyoles són molt irrespectuoses al tallar la cinta un cop surt el The end. En el temps que duren els crèdits es pot escoltar la banda sonora sense interrupcions o tenir alguna sorpresa com en el cas del film produït per Spielberg, El Secret de la Piràmide, que tracta sobre la vida juvenil de Sherlock Holmes.

Tot això per dir que al darrera d'una obra escènica hi ha tot un desplegament de mitjans. El que vull destacar ara és una figura que fa possible que uns ballarins interpretin una coreografia d'alt d'un escenari, el promotor o productor, la persona o persones que propicien l'actuació perquè abans han localitzat o detectat el talent d'uns artistes que faran que l'obra tingui més o menys fortuna.

Un d'aquests visionaris va ser Sergei Diaghilev, un empresari rus que va endegar la singladura dels Ballets Russos a principis del segle XX amb la complicitat dels millors creadors de l'època: pintors, compositors, escenògrafs, dissenyadors i amb la participació de les millors orquestres, els directors més reputats, els ballarins de més talent: Picasso, Matisse, Gris, Stravinski, Richard Strauss, Ravel, Debussy, Falla, Nijinski, Paulova, Monteux en són només uns pocs exemples.

A la segona meitat del segle XX, un home més modest i aparentment menys notori que Diaghilev faria molt pel ballet i els seus protagonistes: el seu nom era Boris Trailine, nascut a Grècia d'origen rus; la seva família havia fugit del regim bolxevic; el seu pare, compromès amb la causa tsarista, no tindria lloc a la Rússia soviètica. Trailine s'installaria a París i un cop abandona la sacrificada carrera de ballarí solista als Ballets de Montecarlo, inicia l'activitat de productor i de manager de companyies i estrelles de la dansa. Ell va portar el nom d'Antonio Gades per tot el món i va ser qui va orientar les carreres de moltes de les figures del ballet clàssic actual .

Trailine va conèixer de prop artistes de tota mena, molts dels que avui són llegendaris: Balanchine, Cocteau, Diaghilev a qui citàvem abans, Nureyev, Bejart. A Andorra va portar-nos ballarins i ballarines que ens han fet gaudir de nits memorables: Lucia Lacarra, Antonio Márquez, el Ballet de Biarritz, el Virsky o el Ballet de Pequin.

Entre els que ens dediquem d'alguna manera al món de la dansa coneixíem a Boris com l'home dels acudits; en sabia milers, alguns de picants però sempre respectuosos. Abans que res el Boris era un home culte, educat i refinat i molt viatjat. Parlava vuit idiomes i sabia més coses , anècdotes i episodis de l'art i la cultura del que mai sabrem la majoria dels mortals.

Recordo, com si fos ara, el dia que el Teatro Calderón de Valladolid i la companyia del desaparegut Antonio Gades van retre-li un merescut homenatge a la que la Temporada de Música i Dansa d'Andorra la Vella hi era representada. Jo mateix, amb nom de tots els que se sumaven a l'homenatge vaig ser l'encarregat de lliurar-li un volum amb emotives dedicatòries com a recordatori i reconeixement a tota la seva dilatada trajectòria. El públic dempeus va ovacionar llargament a qui va dedicar tants d'any de vida a la dansa, com a ballarí trepitjant escenari i com agent artístic fent que els demès seguissin ballant. Minuts més tard s'aixecava el teló i tota la Companyia Gades ballava una de les pagines immortals del geni alacantí: Fuenteovejuna, la mateixa que nosaltres vam tenir al Centre de Congressos de la capital el 23 d'octubre de 2008 en el marc de la 15ªTemporada de Música i Dansa d'Andorra la Vella.

Trailine moria el darrer 2 d'octubre a París, la ciutat del ballet per excel·lència i la capital que el va acollir de jovenet. Boris ha mort sense fer soroll deixant-me una consigna impagable: «programa sempre el millor de tot». Ja amb vuitanta anys em deia a cau d'orella: «Ho sento Josep Maria, a la meva edat ja no puc presentar coses bones... només extraordinàries». Sento no haver-me assabentat abans de la seva desaparició, prova de que no feia escarafalls. Va fer més feina ell amb un vell i tacat bloc de notes i un llapis, al que permanentment treia punta amb una maquineta, que la majoria d'agències internacionals amb moltes ínfules. Descansi en pau un personatge irrepetible per la seva generositat, honestedat i eficiència. Adéu Boris, de ben segur que els querubins desitjaran que els hi organitzis la millor dansa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.