Foto: il·lustració de jordi casamajor

Recordo la tarda del 5 de gener de l'any 1998. Feia pocs mesos des que jo havia començat a treballar a Andorra. Tornava de Barcelona, on havia anat a passar el cap d'any i uns dies més, en autobús que passava per tots els pobles de Catalunya interior. En un moment donat, es van començar a veure llums i gent disfressada que anava en tractors, carrosses i furgonetes. Jo no tenia a qui demanar de què es tractava, però els pocs companys d'autobús ho comentaven entre ells: «Mira», – deien – «els Reis d'Orient». I la imatge de les seves Majestats passant en tractor per les afores de Tàrrega em va seguir durant molts anys. No sabia qui eren els Reis d'Orient. Em sonaven dels llibres, de l'Evangeli, del relat d'O. Henry, però la seva aparició per les carreteres catalanes era, per a mi, tan inesperada com ho hauria sigut l'aparició, al mateix lloc, de Sant Joan Bautista, profeta Elias o Moisés amb dues taules de pedra. Jo era una estrangera a qui ningú havia explicat que havien de venir els Reis, o potser el meu nivell combinat de castellà i català en aquella època no m'havia permès interioritzar les possibles explicacions. Jo, quan no entenc les converses, tendeixo a dir «sí, sí».

Ja sigui pel fet de ser russa o per alguna altra raó que ignoro, sempre he viscut el naixement del nen Jesús (que l'església ortodoxa celebra el dia 7 de gener, perquè segons el seu calendari, el 7 de gener de l'estat és el 25 de desembre) com un esdeveniment estretament lligat amb el divendres de Pasqua. Quan m'alegro del naixement del nen a l'establia, automàticament penso que trenta-tres anys més tard seria executat com a cap de fracció política independentista, d'una manera típicament romana i conseqüentment, cruel. Que va néixer en un entorn prou pobre, va arribar a passar gana diverses vegades i va morir jove. Sempre m'he preguntat què havien de fer amb l'encens i la mirra els pares d'un nen que sempre he associat – més que amb tots els nens de la literatura – amb aquell bebè «en la cuna del hambre» del Cancionero y romancero de ausencias, de Miguel Hernández, alletat per la dona que no menjava res més que pa i ceba. «Desperté de ser niño:/ nunca despiertes./ Triste llevo la boca./ Ríete siempre». Avui, el 7 de gener, l'Església ortodoxa celebra el Nadal. Déu arriba al món, protegit per la seva mare, el seu únic i absolutament necessari lligam humà amb el món.

Els russos estem encara al bell mig de les festes: avui és Nadal, i la nit del 13 a 14 arriba l'estranyíssima celebració del «vell any nou». I tot i que esteu a la recta final de les celebracions, us recomano un regal que podríeu fer a vosaltres mateixos. Tinc a les mans un llibre molt especial, un llibre que et deixa amb el dubte si es dedica al món dels vegetals, dels retrats o de disseny. Es tracta de Vestits de ceba (Menorca, Triangle Postals, 2001), del gran fotògraf menorquí Toni Vidal, «tels de ceba transformats en pètals/ de transparències», per fer servir les paraules de Joan Brossa, un àlbum de fotografies acompanyades de poemes. Tels de ceba que es presenten en formes humanes i inhumanes, volen com si fossin coloms, es trenquen com si fossin destins, s'omplen de llum, canvien de color. La ceba, com moltes coses en la natura, es pot associar amb el mal i amb el cel, amb la pobresa i amb la bellesa, amb el plor i amb el triomf: els romans, per exemple, creien que la ceba els donava força en les batalles.

Per a més informació consulti l'edició en paper.